Còpies en el temps

El Maurici té 24 anys, és un manresà de tota la vida. Tot sortint del Congost després de gaudir d'un bon partit de basquetbol decideix, amb el seu avi, anar a fer un mos per la ciutat. Passant pel Passeig, l'avi recorda el solar a on hi havia el Moka "Aquí és a on es celebraven les victòries del Centre d'Esports". Més avall, davant del Kursaal, es queda palplantat "Recoi, qui l'ha vist i qui el veu, aquí ens passavem hores i hores amb la teva àvia gaudint de pel·lícules i espectacles diversos. Diuen que per dins ja no en queda res, quina llàstima". Continuant el recorregut veuen la dona de les cadires "A vegades hi ha coses que no canvien, sembla que hi vegi la mateixa gent de sempre però tot té un últim dia". A la Coloma (la Xixonenca), s'aturen per fer una orxata, aquest cop no seuen a la terrassa, prefereixen estar drets i mirar per la gran finestra per recordar el Frankfurt que hi havia allà al davant i que ara està ocupat per una gran cadena de roba masculina. Sortint arriben ràpid al restaurant, mentre esperen els plats, l'avi explica la història de l'arribada del seu pare a Manresa.

El seu besavi va venir de Torrefarrera, el creixement industrial del segle XIX va suposar que Manresa creixies d'una forma espectacular passant dels 8.494 habitants l'any 1803 als 25.121 de l'any 1898. Des de Lleida, van estrenar la nova línia ferroviària que unia aquestes dues ciutats des del 1859. Primer de tot, es van instal·lar als habitatges que habilitava al Guix la fàbrica a la que va començar a treballar. Un pis minúscul, de colònia. Pocs calers, moltes hores de feina però amb ganes de tirar endavant. Al llarg dels anys i gràcies a les experiències i avenços aconseguits pels moviments obrers en altres països es va arribar a una progressiva millora de les condicions de vida. La família ja es plantejava abandonar la Colònia i baixar cap al centre. Un cinquè pis amb un petit terrat al carrer Nou va ser la seva nova llar. Des del terrat, bones vistes de la Plana de l'Om, també es podia veure una imatge curiosa i sobretot estranya pels manresans de l'actualitat. L’església gòtica de Sant Miquel i la de Sant Pere Màrtir allà a on ara hi ha la plaça Sant Domènec. 

L'avi del Maurici, mentre pren el cafè de després de dinar, amb el dit es posa bé les ulleres, comença a recordar quan ell era jove. La Guerra feia anys que era acabada i sempre havia viscut al carrer Nou. Ara la imatge del terrat era molt diferent. El pare era mort des de feia anys, i la guerra no només s'havia endut aquella imatge de la ciutat, també ho havia fet amb un cosí desaparegut i amb part de la família de Torrefarrera. Mica en mica, la vida avança i l'avi va conèixer l'àvia. Deixant enrera el carrer Nou, una nova vida en un nou barri. Casa nova i fills. Encara recorda aquell dia amb un dels seus fills, el pare del Maurici, al Frankfurt de davant de l'Orxateria parlant també de la família, de Torrefarrera, d’avis i besavis, de pisos i de feines, de morts i de cosins, de comerços que ahir hi eren i avui no, d'equips de basquetbol i de futbol,... En aquell moment però, els papers estaven canviats, el besavi d'avui aquell dia era l'avi, i aquell comerç modern de l'època on servien aquelles salsitxes d'Alemanya, avui és aquell record ocupat per una gran cadena de roba masculina.

Parlem manresà

"...Agnès, no piquis amb la torreta al cap del Maurici que vaig a llençar el racó..."

Quines són les paraules més nostrades? La forma amb què  utilitzem la llengua les persones de Manresa és diferent que a altres territoris del país. Una de les riqueses del nostre parlar és aquesta curiosa diversitat que dóna originalitat i carisma a la nostra sonoritat. De fet, qualsevol lloc on convergeixen persones de diverses comarques, com pot ser una trobada relacionada amb una afició com el col·leccionisme, penyes esportives o assemblees comarcals de col·lectius socials, polítics i culturals, pot esdevenir un autèntic joc d'intriga. ¿D'on és aquest? Pel seu accent tancat crec que és d'Olot... Doncs jo crec que és de Tortosa, utilitza molt la e...

Sense ni notar-ho, a nosaltres ens pot passar el mateix, la nostra forma d'utilitzar la llengua pot sobtar i de fet sobta a altres persones d'arreu del territori. Nosaltres també podem entrar en la quiniela quan algú s'esforça a esbrinar d'on som. És senzill que ens descobreixin ràpidament? Hi ha parlants que salten a la vista de seguida. Un vigatà canta com una sardina en mig d'una granja d'estruços igual que una solsonina que tot i viure a pocs quilòmetres de casa ja forma part d'un altre bloc dialectal.

Possiblement, una de les paraules insígnia del parlar manresà és el racó. La raó d'aquesta preferència és el fet de ser una paraula en greu perill d'extinció. El racó, com alguns sabreu, són les deixalles. Era molt habitual a casa els avis escoltar la frase "ara vinc, baixo llençar el racó". Encara hi som a temps! Baixem per última vegada les escombraries i recuperem el nostre racó oblidat. Ara però, haurem de diferenciar el racó dels envasos, el del rebuig, el paper i el del vidre.

Potser la paraula més típica que ens diferencia de les altres variants del català central és la torreta. A casa nostra, és el recipient normalment circular on descansen les plantes del nostre terrat. A Barcelona és un test i a Osona una torratxa. A moltes parts del territori, quan els hi diguem torreta entendran que parlem d'una espècie de casa, ni massa gran ni massa petita.

Els pasquins i les empasquinades. Un pasquí és un cartell, una empasquinada és una encartellada, enganxar un cartell amb cola a una paret, vaja. Es veu que tampoc és molt habitual escoltar aquestes paraules avui en dia.

Picar a algú a Manresa (i a altres territoris) no només és rebre la punxada d'un mosquit, o d'algun altre animaló punxegut. Fotre un bon clatellot a algú també és picar-lo, encara que no siguis una abella. Ho sento, no puc digerir la paraula pegar quan ens referim a picar, em sorprèn que s'utilitzi a la majoria del territori del català central.

Una cartellera, a Manresa no només és l'espai on enganxen els cartells del cinema, també és el suro que tenim penjat a l'habitació, a l'estudi, a la classe o a la feina. A altres llocs la nostra cartellera és només el suro, el tauler o la surera.

Per acabar, el nom d'aquest bloc, tot i no ser només un conjunt de paraules territorials també tenen una petita relació amb els antics parlars. Cal Quinze, és com era coneguda antigament la taverna. Es diu que se'n deia Cal Quinze perquè la seva consumició més habitual tenia aquest preu, quinze, vés a saber.