CollBaix Airlines

Fa uns mesos vaig descobrir per primera vegada l'Aeroport de Reus. He de dir que em va sorprendre de debò. Dins dels nostre país només havia vist els aeroports del Prat, Palma i Maó. M'esperava trobar un edifici fet a base cargoleres al més pur estil escola públic catalana. M'imaginava que tindria un bar com el de qualsevol estació de la Renfe, no cal definir-los, oi?

La realitat però, es trobava força allunyada de la meva fantasia i imaginació. Era un espai en plena remodelació, força atractiu, gran i amb molts serveis. De fet, no és d'estranyar, des d'aquella única i petita pista surten i arriben avions des de varis aeroports europeus i de les Illes Balears. Voleu que us digui la veritat? Sabeu què és el millor de tot això? El gol per l'esquadra que els hi han encaixat els de Reus a la seva gran ciutat rival. ¿Sabeu el goig que ha de fer per qualsevol reusenc o reusenca estar a Bristol, Frankfurt o Santiago de Compostela i veure en les grans pantalles lluminoses d'informació que el teu vol, a la teva ciutat, porta 3/4 d'hora de retard? ¿Com s'ha de sentir qualsevol tarragoní davant d'aquesta imatge perversa? Sincerament, la meva espera seria molt més amena si pogués gaudir de veure el nom de la meva ciutat a la pantalla en ves de Barcelona. O sentir-ho per megafonia, mare meva, quin impacte! Aquest so amarg i multilingue, que simpàtic que sonaria utilitzant la paraula Manresa.

Fa temps que es parla de la construcció d'un aeroport corporatiu a la Catalunya Central. En un principi, aquest només haurà de ser destinat a l'arribada de mercaderies de multinacionals i jets privats per als directius més "pijos" de les empreses més grans que visitin la nostra comarca. Ara bé, el projecte també marca que l'espai on s'ha d’instal·lar l'aeroport ha de tenir espai suficient per a noves ampliacions per acabar esdevenint possiblement un aeroport regional, com són actualment el de Girona, Reus i en construcció, el d’Alguaire (Lleida). Per altra banda, la ubicació de l’aeroport de casa nostra encara es desconeix, però com us podeu imaginar, de la mateixa forma que tots els temes relacionats amb les competències institucionals de la Catalunya Central són un ball de bastons amb clara intenció de picar als dits. De moment, la més ben situada és Igualada, amb la seva candidatura d'Òdena (sí, com el vinagre). Però, com no, Vic no llença la tovallola i fa pocs dies que ha presentat una llista a on hi apareixen possibles terrenys per a la ubicació de l'aeroport a Osona. Per la seva banda, l'alcalde Camprubí també ha deixat ben clar que Manresa no descarta acollir el centre aeroportuari, ara bé, d'espai no en proposa cap clarament.

No sabria pas dir si m'agradaria tenir un aeroport de passatgers als voltants de Manresa (un de només corporatiu segur que no). Segur que porta moltes molèsties de tots tipus, sorolls, gentades amunt i avall, destrucció ecològica, contaminació, etc. Però nois, no puc oblidar que jo no em vull sentir com el tarragoní que prefereix anar fins a Barcelona per agafar un vol cap a Europa, pel sol fet de no haver de veure el nom de Reus a la pantalla de la sala d'espera per a embarcar. Quin mal! Us imagineu Vic o Igualada allà? A la pantalla, iamb lletres grogues i gegants al costat dels logotip d'AENA? Nooo!

Ens hem de sacrificar, apostar fort per l'aeroport. Per fer punts, fins i tot podríem crear la nostra pròpia aerolínia, ara està de moda! CollbaixAir, ja ho veig. Ara bé, per evitar caure en un debat de masses no donarem opció a canviar el nom. No fos cas que els veïns ens passessin al davant. CollbaixAir, a diferència de les mítiques "Low coast" disposarà d'un magnífic servei de “càtering”. Menú basat en les exquisiteses de la comarca. Per dinar, bacallà a la Manresa, i per sopar, botifarra amb mongetes de Castellfollit. Tot això, ben amanit amb un bon vi Pla de Bages. Per altra banda, per als trajectes curts, res de caramelets ni xocolatines, aquí el que ven són les ametlles de la llum. Cal esmentar també que les bosses per la vomitera portaran estampat una imatge turística del Correfoc i una de la ruta modernista de la ciutat a les fundes superior dels seients. Per altra banda, res d'ampolles en miniatura de whisky o vodka, a CollBaixAir només hi podràs trobar miniatures d'Aromes de Montserrat o de Vi ranci, aquest últim més que res per amortitzar les bosses de vòmits del Correfoc. Els hostessos i les hostesses vestiran igual que les animadores del Bàsquet Manresa. Per acabar, i per als vols llargs, CollBaixAir encarregarà a la Disney la confecció d'una pel·lícula d'aquestes d'animació tipus Shreek sobre la tant nostrada llegenda de la Llum, em d’il·luminar la ignorància dels no manresans sobre aquest tema.

PD: Vull deixar clar que em solidaritzo amb totes les accions i campanyes que hi ha o hi poden haver en contra la destrucció del territori, tant a casa nostra com a casa del veí. Aquest article intenta ser còmic i una mica irònic. Ara bé, això no teu el mal que podria arribar a fer veure segons quina ciutat veïna a la pantalla d’un aeroport. Res més.

Amb vistes a ...

Totes les poblacions tenen les seves vistes. Un seguit de característiques visuals que ajuden a vendre o a llogar pisos (fins i tot nínxols en alguns casos!). És habitual (o ho era, veient com està el món de la construcció actualment) veure a les revistes d'informació immobiliària la frase complementària de "amb vistes a Montserrat!" "Amb vistes al Mar!"

A la zona de la costa, això de les vistes és més senzill. El que ven amb diferència són les vistes al mar. Ara bé, pel que m’ha arribat, aquesta etiqueta comercial no és exclusiva dels municipis marítims, sinó que també ha servit per vendre més d’un i de dos pisos a la ciutat de Terrassa. Diuen que des de varis edificis de la ciutat es pot veure el mar per la zona de Sant Adrià, que fort, no?

A Manresa en tenim un bon grapat de vistes. Sense anar massa lluny, jo mateix, estic escrivint aquest article amb el turó del Collbaix al darrera del meu oridinador. Reconec però que amb el nivell de vistes que tenim a la ciutat, la meva és possiblement de segona o tercera divisió. Podríem classificar les vistes per categories? Quines són les més valorades? Sense dubte, la que ha servit per vendre més pisos a Manresa ha estat la magnífica i tant nostrada muntanya de Montserrat. La frase, "Amb vistes a Montserrat!" Ha estat de carrer la més utilitzada als anuncis immobiliaris.

Parlant de les vistes a Montserrat, algú amb sentit de la física, geografia, o el que sigui, em pot explicar el curiós efecte òptic que fa que des de segons quin llocs de la ciutat la muntanya es vegi més grossa o més xica? Des de l’avinguda de les Bases de Manresa, a l’alçada de Lacetània, o al Parc de l’Agulla, la muntanya es veu immensa i molt a prop de la ciutat. En canvi, des del barri de Valldaura, al carrer Francesc Moragues, la imatge de la muntanya sembla molt més llunyana. A simple vista, sembla que això es pot explicar emparant-nos amb l’altitud d’un barri respecte l’altre. El primer està prop dels 300 metres sobre el nivell del mar, mentre que el segons passa de puntetes per sobre dels 200 metres. Però, no ho tinc clar. Tinc comprovat que des d’un cinquè pis del carrer Moragues la muntanya encara es veu més xica que des del carrer mateix.

Tot i això, a Manresa també tenim altres vistes mítiques cap a altres muntanyes. A destacar sobretot la dels Pirineus, on hi sobresurten, el Port de Compte, els Rasos de Paguera, el Cadí o el Pedraforca. També es fa bonic de veure altres cims secundaris com el Montcau al massís de Sant Llorenç del Munt o el Cogulló a Castellfollit del Boix. Per altra banda, no vull que us penseu que em deixo la nostra “estimada” muntanya de residus salins de Sallent, sóc conscient que es veu des de bona part del municipi però sense dubte crec que aquest tema mereix un tema a part i perquè enganyar-nos, massa maca no n'és pas.

A Sabadell, com a Vic, el que ven són el Montseny i el Matagalls. Molt bonics de veure des de Cerdanyola del Vallés després de les importants nevades d’aquest hivern. A Igualada, com bona part del Penedès miren cap a la cara lletja de Montserrat (segur que ells no estaran d’acord amb que és la cara lletja però és evident que ho és).

TOTS SOM MANRESA!

És trist haver de demanar els calers a les institucions públiques però com deia un gran home, o juguem tots o estripem la barallar. Si el Manresa no ha de rebre ni un duro de la Generalitat, la Diputació o de l'Ajuntament que tampoc en rebin altres equips d'aquest esport o d'altres. Així com a mínim el problema d'uns seria el problema de tots. 

La campanya que es va encetar fa una mica més d'una setmana és iniciativa de quatre joves de Barcelona. El seu objectiu és intentar aconseguir el finançament suficient per salvar el Manresa a través de la venda de samarretes al preu de 10€. De moment, les valoracions són molt positives, i ja s'han venut un nombre important de samarretes a tot al país i  a l'estranger. 

Anys d'Història, de sentiment i de tradició! Manresa és una ciutat de bàsquet (no de kàrtings).

http://www.totssommanresa.com

Còpies en el temps

El Maurici té 24 anys, és un manresà de tota la vida. Tot sortint del Congost, després de gaudir d'un bon partit de basquetbol decideix amb el seu avi anar a fer un bon mos per la ciutat. Tot passant pel Passeig, l'avi recorda el solar a on hi havia el Moka. "Aquí és a on es celebraven les victòries del Centre d'Esports". Més avall, davant del Kursaal, es queda palplantat. "Recoi, qui l'ha vist i qui el veu. Aquí ens passaven hores i hores amb la teva àvia gaudint de pel·lícules i espectacles diversos, diuen que per dins ja no en queda res, quina llàstima". Continuant el recorregut veiem la dona de les cadires. "A vegades hi ha coses que no canvien, sembla que hi vegi la mateixa gent de sempre, però tot té un últim dia". A la Coloma (la Xixonenca), s'aturen per fer una orxata, aquest cop no seuen a la terrassa, prefereixen estar drets i mirar per la gran finestra per a recordar el Frankfurt que hi havia allà al davant i que ara està ocupat per una gran cadena de roba masculina. Sortint d'allà arriben ràpid al restaurant, mentre esperen els plats l'avi explica la història de l'arribada del seu pare a Manresa, el besavi del Maurici.

El seu besavi va venir de Torrefarrera. El creixement industrial del segle XIX va suposar que Manresa creixies d'una forma espectacular passant dels 8.494 habitants l'any 1803 als 25.121 de l'any 1898. Des de Lleida, van estrenar la nova línia ferroviària que unia aquestes dues ciutats des del 1859. Primer de tot, es van instal·lar als habitatges que habilitava al Guix la fàbrica a la que va començar a treballar. Un pis minúscul, de colònia. Pocs calers, moltes hores de feina però amb ganes de tirar endavant. Al llarg dels anys i gràcies a les experiències i avenços aconseguits pels moviments obrers en altres països es va arribar a una progressiva millora de les condicions de vida. La família ja es plantejava abandonar la Colònia i baixar cap al centre. Un cinquè pis amb un petit terrat al carrer Nou va ser la seva nova llar. Des del terrat bones vistes de la Plana de l'Om, també es podia veure una imatge curiosa i sobretot estranya pels manresans de l'actualitat. L’església gòtica de Sant Miquel i la de Sant Pere Màrtir allà a on ara hi ha la plaça Sant Domènec.

L'avi del Maurici, mentre pren el cafè de després de dinar, amb el dit es posa bé les ulleres, comença a recordar quan ell era jove. La Guerra feia anys que era acabada i sempre havia viscut al carrer Nou. Ara la imatge del terrat era molt diferent. El pare era mort des de feia anys, i la guerra no només s'havia endut aquella imatge de la ciutat, també ho havia fet amb un cosí desaparegut i amb part de la família de Torrefarrera. Mica en mica, la vida avança i l'avi va conèixer l'àvia. Deixant enrera el carrer Nou, una nova vida en un nou barri. Casa nova i fills. Encara recorda, aquell dia amb un dels seus fills, el pare del Maurici, al Frankfurt de davant de l'Orxateria parlant també de la família, de Torrefarrera, d’avis i besavis, de pisos i de feines, de morts i de cosins, de comerços que ahir hi eren i avui no, d'equips de basquetbol i de futbol,... En aquell moment però, els papers estaven canviats, el besavi d'avui aquell dia era l'avi. I aquell comerç modern de l'època on servien aquelles salsitxes d'Alemanya, avui és aquell record ocupat per una gran cadena de roba masculina.

Parlem manresà

"...Agnès, no piquis amb la torreta al cap del Maurici que vaig a llençar el racó..."

Quines són les paraules més nostrades? La manera amb què parlem el català les persones de Manresa és diferent que a altres territoris del país. Una de les riqueses de la nostra llengua és aquesta curiosa diversitat que dóna originalitat i carisma al nostre parlar. De fet, qualsevol lloc on hi convergeixen gent de diverses comarques, com pot ser una trobada relacionada amb una afició com el col·leccionisme, penyes esportives o assemblees comarcals de col·lectius socials, polítics i culturals, pot esdevenir un autèntic joc d'intriga. ¿D'on és aquest? Pel seu accent tancat crec que és d'Olot... Doncs jo penso que és de Tortosa, utilitza molt la e...

Sense ni notar-ho, a nosaltres ens pot passar el mateix, la nostra forma d'utilitzar la llengua pot sobtar i de fet sobta a altres persones d'arreu del territori. Nosaltres també podem entrar en la quiniela quan algú intenta endevinar d'on som. ¿És fàcil que ens descobreixin ràpid? Hi ha parlants que salten a la vista de seguida, un vigatà se'l veu venir de metres enllà, igual que una solsonina, que tot i que la tenim a pocs quilòmetres de casa ja forma part d'un altre bloc dialectal.

Sense dubte, per a mi, la paraula insígnia del nostre parlar manresà és el racó, segurament la raó d'aquesta preferència és el fet de ser una paraula en greu perill d'extinció. El racó, com alguns sabreu, són les deixalles. Era molt habitual a casa els avis sentir la frase "ara vinc, vaig a llençar el racó". Encara hi som a temps! Llencem per última vegada les escombraries i recuperem el nostre racó oblidat. Ara però, haurem de diferenciar el racó dels envasos, el del rebuig i el del vidre.

Potser la paraula més típica que ens diferencia de les altres variants del català central és la torreta. A casa nostra aquesta és el recipient normalment circular on descansen les plantes del nostre terrat. A Barcelona és un test i a Osona una torratxa. A moltes parts del territori, quan els hi diguem torreta entendran que parlem d'una espècie de casa ni massa gran ni massa petita. Els pasquins i les empasquinades. Un pasquí és un cartell, una empasquinada és una encartellada. Tampoc és molt habitual escoltar aquestes paraules avui en dia.

Picar a algú a Manresa (i a altres territoris) no només és rebre la punxada d'un mosquit, o d'algun altre animaló punxegut. Fotre un bon clatellot a algú també és picar-lo, encara que no siguis una abella. Ho sento, no puc digerir la paraula pegar quan ens referim a picar, em sorprèn que s'utilitzi a la majoria del territori del català central. Una cartellera a Manresa no només és l'espai on s'hi enganxen els cartells del cinema, o qualsevol altre espectacle, també és el suro que tenim penjat a l'habitació, a l'estudi, a la classe o a la feina. A molts altres llocs la nostra cartellera és només el suro, el tauler o la surera.

Per acabar, el nom d'aquest bloc, tot i no ser només una paraula territorial, té una petita relació amb aquests fets. Cal Quinze és com era coneguda antigament la taverna. Es diu que se'n deia Cal Quinze perquè la seva consumició més habitual tenia aquest preu, quinze..., vés a saber.

Maranello Ferrari, Manresa PTV

Cap als anys 20 a Maranello (Itàlia) va aparèixer una gran empresa de fabricació d'automòbils. Ferrari ha anat creixent de dècada en dècada passant a ser un autèntic referent de l'automobilisme, tant pel que fa amb vehicles de luxe com en els de competició.

Durant els anys cinquanta va aparèixer a Manresa el que seria en aquella època una autèntica sensació, el PTV. Aquest era un vehicle ideat, construït i distribuït des de la nostra ciutat. L'empresa Automòbils Utilitaris SA (alguns la coneixereu millor pel seu nom actual, AUSA) era la responsable d'aquest automòbil. Durant els anys, AUSA va anar presentant diversos models del seu PTV, el model Ballena, el Coca, el descapotable, la furgoneta i el 400. L'aparició del mític 600 de la SEAT va suposar la desaparició del PTV i dels automòbils fets per petites empreses.

¿Què hagués passat si el nostre estimat PTV no només hagués venut uns pocs milers de vehicles per tot l'estat espanyol? ¿Us podeu imaginar l'automòbil manresà a l'alçada d'un Lamborghini Jalpa, un Ferrari F400? Jo ja veig el PTV Ballena amb una magnífica carroseria/mirall on s'hi podria veure clarament reflectida la imatge de l'hostessa amb banyador que reclamaria l'atenció dels visitants de tots els salons de l'automobilisme del món. En el fons, el PTV pot ser el reflex de la nostra ciutat, una gent amb ganes de menjar-se el món en molts sentits però amb un sentiment brutal de que el veí la té més grossa. De fet, amb el PTV aquest paral.lelisme hi té força joc i més tenint en compte les dimensions d'aquest microcotxe.

Si Manresa fos la capital de l’automobilisme gràcies al gran impacte que hauria suposat per al món els diversos models del PTV, ara ens podríem veure reflectits a la Wikipèdia com el bressol irrefutable del món del motor. Montmeló mai hauria estat conegut per mig món per ser el municipi que posseeix un gran circuit sinó que ho seria pel fet de tenir una bonica església romànica (que la té), ja que el circuit de Catalunya estaria situat al nostre estimat Congost a tocar d'una coneguda fàbrica de pneumàtics. Si això fos una realitat podríem estar ben tranquils ja que la fàbrica de la Pirelli no correria perill de ser descentralitzada ni hi hauria cap treballador amb la soga al coll com alguns estan avui en dia. De ben segur que la direcció de l'empresa no dubtaria gens en instal·lar a Manresa la seva seu mundial.

D'altra banda, si lo del circuit del Congost no hagués aconseguit tirar endavant per culpa del poc espai existent en aquesta zona, una altra opció a tenir molt en compte seria la possibilitat de fer un gran circuit urbà al més pur estil Mònaco. De corbes, carrers estrets i mal indicats, pujades i baixades i altres obstacles en tenim un munt i farien del centre de Manresa un lloc perfecte per aquest tipus de prova, o potser millor, per a gravar-hi concursos al més pur estil Humor Amarillo. De fet, està clar que la única via mínimament recta (el Passeig) seria destinada a aquelles curses d'automòbils ultraràpids que acaben traient una paracaigudes per a frenar-se.

Fantasia sí, però, tot i això, el PTV va marcar un abans i un després per la ciutat i per el món de l'automobilisme català. Actualment, aquest vehicle està ben valorat i considerat una autèntica peça de museu. Llàstima que els seus creadors tinguessin la mala baba de posar AUSA al nom de la seva entitat, potser l'empresa manresana que ha arribat més lluny. Pels que no ho sapigueu Ausa és el nom que rebia la zona de Vic durant l'època dels Ibers i de l'ocupació romana. Hauria estat millor fer referència als Lacetans, no?

(imatge de la web del PTV, http://www.microptv.com)

Les segones llegendes urbanes manresanes

Després de la Festa Major reprenem el recull de les llegendes urbanes més nostrades. Vull agrair a tothom que ha participat en la recol·lecció d'aquesta segona edició .

La Mina a Manresa altre cop. El veí del 2n 2a ens explica que el rumor del trasllat del barri barceloní de la Mina a Manresa ha va sofrir varis canvis que l'han portat a dividir-se en històries diferents. Una d'aquestes deia que al final només estava prevista l'arribada algunes d'aquesta famílies d'aquest barri i que serien allotjades a la Torre Blanca del barri de la Parada (si no m'equivoco l'edifici construït per CCOO).

L'assassinat de la Casa de la Culla. El veí espia també ens recorda una de les llegendes urbanes manresanes per excel·lència. La mort dels masovers de la casa va llençar al carrer diverses versions i teories per explicar els fets, des de llavors hi ha qui diu que prop de la llar de foc de la casa hi passen coses estranyes. Imaginació? Segurament.

Lenin visita Manresa. L'Adam ens recorda la història de la curta visita a la nostra ciutat de l'home que va marcar un abans i un després en el rumb de la Història mundial. La gent més vella del Barri Vell explicava fa uns anys que durant l'exili de Vladimir abans de la gran Revolució d'Octubre aquest estava de ruta ferroviària de Barcelona a Saragossa, per causes desconegudes el tren es va aturar a la nostra ciutat i el Lenin tot passejant va arribar fins la Bodega Tomàs (al costat de l'actual Restaurant El Vermell). Anys més tard, després de la Revolució soviètica els qui van compartir bodega amb el Lenin el van reconèixer tot dient que aquell era l'estranger que havia visitat la Bodega Tomàs.

El venedor de mocadors. El Jordi de les Històries manresanes ens mostra una de les altres grans llegendes urbanes manresanes. Sempre s'ha sentit dir que algú coneix algú que ha vist aquest suposat disminuït físic empenyent tot dret al mig d'una pujada la seva magnífica cadira de rodes elecètrica. Al Bloc de a Manresa no hi fan res hi ha tot un article dedicat a aquesta llegenda urbana. D'aquest espai també he pogut recordar que es deia que aquest home a part de vendre els seus mítics mocadors també passava altres tipus de substàncies força més nocives que un simple tros de paper, això sí per poder adquirir la suposada substància abans li havies de fer la senyal corresponent.

La casa fantasma de la Creu Roja. L'antiga seu de la Creu Roja a Manresa al carrer Garceran Andreu era coneguda pels rumors que deien que els treballadors i/o voluntaris que feien guàrdia en aquest immoble patien estranys successos. Sorolls, objectes que es movien sols, llums que s'apagaven, etc. Em costa de creure però he de reconèixer que encara avui em fa cert respecte passar per allà al davant.