Parlem manresà

"...Agnès, no piquis amb la torreta al cap del Maurici que vaig a llençar el racó..."

Quines són les paraules més nostrades? La manera amb què parlem el català les persones de Manresa és diferent que a altres territoris del país. Una de les riqueses de la nostra llengua és aquesta curiosa diversitat que dóna originalitat i carisma al nostre parlar. De fet, qualsevol lloc on hi convergeixen gent de diverses comarques, com pot ser una trobada relacionada amb una afició com el col·leccionisme, penyes esportives o assemblees comarcals de col·lectius socials, polítics i culturals, pot esdevenir un autèntic joc d'intriga. ¿D'on és aquest? Pel seu accent tancat crec que és d'Olot... Doncs jo penso que és de Tortosa, utilitza molt la e...

Sense ni notar-ho, a nosaltres ens pot passar el mateix, la nostra forma d'utilitzar la llengua pot sobtar i de fet sobta a altres persones d'arreu del territori. Nosaltres també podem entrar en la quiniela quan algú intenta endevinar d'on som. ¿És fàcil que ens descobreixin ràpid? Hi ha parlants que salten a la vista de seguida, un vigatà se'l veu venir de metres enllà, igual que una solsonina, que tot i que la tenim a pocs quilòmetres de casa ja forma part d'un altre bloc dialectal.

Sense dubte, per a mi, la paraula insígnia del nostre parlar manresà és el racó, segurament la raó d'aquesta preferència és el fet de ser una paraula en greu perill d'extinció. El racó, com alguns sabreu, són les deixalles. Era molt habitual a casa els avis sentir la frase "ara vinc, vaig a llençar el racó". Encara hi som a temps! Llencem per última vegada les escombraries i recuperem el nostre racó oblidat. Ara però, haurem de diferenciar el racó dels envasos, el del rebuig i el del vidre.

Potser la paraula més típica que ens diferencia de les altres variants del català central és la torreta. A casa nostra aquesta és el recipient normalment circular on descansen les plantes del nostre terrat. A Barcelona és un test i a Osona una torratxa. A moltes parts del territori, quan els hi diguem torreta entendran que parlem d'una espècie de casa ni massa gran ni massa petita. Els pasquins i les empasquinades. Un pasquí és un cartell, una empasquinada és una encartellada. Tampoc és molt habitual escoltar aquestes paraules avui en dia.

Picar a algú a Manresa (i a altres territoris) no només és rebre la punxada d'un mosquit, o d'algun altre animaló punxegut. Fotre un bon clatellot a algú també és picar-lo, encara que no siguis una abella. Ho sento, no puc digerir la paraula pegar quan ens referim a picar, em sorprèn que s'utilitzi a la majoria del territori del català central. Una cartellera a Manresa no només és l'espai on s'hi enganxen els cartells del cinema, o qualsevol altre espectacle, també és el suro que tenim penjat a l'habitació, a l'estudi, a la classe o a la feina. A molts altres llocs la nostra cartellera és només el suro, el tauler o la surera.

Per acabar, el nom d'aquest bloc, tot i no ser només una paraula territorial, té una petita relació amb aquests fets. Cal Quinze és com era coneguda antigament la taverna. Es diu que se'n deia Cal Quinze perquè la seva consumició més habitual tenia aquest preu, quinze..., vés a saber.