Parlem manresà

"...Agnès, no piquis amb la torreta al cap del Maurici que vaig a llençar el racó..."

Quines són les paraules més nostrades? La forma amb què  utilitzem la llengua les persones de Manresa és diferent que a altres territoris del país. Una de les riqueses del nostre parlar és aquesta curiosa diversitat que dóna originalitat i carisma a la nostra sonoritat. De fet, qualsevol lloc on convergeixen persones de diverses comarques, com pot ser una trobada relacionada amb una afició com el col·leccionisme, penyes esportives o assemblees comarcals de col·lectius socials, polítics i culturals, pot esdevenir un autèntic joc d'intriga. ¿D'on és aquest? Pel seu accent tancat crec que és d'Olot... Doncs jo crec que és de Tortosa, utilitza molt la e...

Sense ni notar-ho, a nosaltres ens pot passar el mateix, la nostra forma d'utilitzar la llengua pot sobtar i de fet sobta a altres persones d'arreu del territori. Nosaltres també podem entrar en la quiniela quan algú s'esforça a esbrinar d'on som. És senzill que ens descobreixin ràpidament? Hi ha parlants que salten a la vista de seguida. Un vigatà canta com una sardina en mig d'una granja d'estruços igual que una solsonina que tot i viure a pocs quilòmetres de casa ja forma part d'un altre bloc dialectal.

Possiblement, una de les paraules insígnia del parlar manresà és el racó. La raó d'aquesta preferència és el fet de ser una paraula en greu perill d'extinció. El racó, com alguns sabreu, són les deixalles. Era molt habitual a casa els avis escoltar la frase "ara vinc, baixo llençar el racó". Encara hi som a temps! Baixem per última vegada les escombraries i recuperem el nostre racó oblidat. Ara però, haurem de diferenciar el racó dels envasos, el del rebuig, el paper i el del vidre.

Potser la paraula més típica que ens diferencia de les altres variants del català central és la torreta. A casa nostra, és el recipient normalment circular on descansen les plantes del nostre terrat. A Barcelona és un test i a Osona una torratxa. A moltes parts del territori, quan els hi diguem torreta entendran que parlem d'una espècie de casa, ni massa gran ni massa petita.

Els pasquins i les empasquinades. Un pasquí és un cartell, una empasquinada és una encartellada, enganxar un cartell amb cola a una paret, vaja. Es veu que tampoc és molt habitual escoltar aquestes paraules avui en dia.

Picar a algú a Manresa (i a altres territoris) no només és rebre la punxada d'un mosquit, o d'algun altre animaló punxegut. Fotre un bon clatellot a algú també és picar-lo, encara que no siguis una abella. Ho sento, no puc digerir la paraula pegar quan ens referim a picar, em sorprèn que s'utilitzi a la majoria del territori del català central.

Una cartellera, a Manresa no només és l'espai on enganxen els cartells del cinema, també és el suro que tenim penjat a l'habitació, a l'estudi, a la classe o a la feina. A altres llocs la nostra cartellera és només el suro, el tauler o la surera.

Per acabar, el nom d'aquest bloc, tot i no ser només un conjunt de paraules territorials també tenen una petita relació amb els antics parlars. Cal Quinze, és com era coneguda antigament la taverna. Es diu que se'n deia Cal Quinze perquè la seva consumició més habitual tenia aquest preu, quinze, vés a saber.