Ja la tenim aquí!

Avui farem una pausa del nostre recull de llegendes urbanes manresanes. La causa és més que lògica i legitima, podríem dir que la Festa Major és mereix un reconeixement important i a part de la resta de reflexions. De fet, durant molts anys la nostra festa gran ha deixat molt que desitjar, ha estat al nivell de les festes més fluixes del país (no posaré exemples per no ferir sensibilitats). Els dies de la Festa Major s'han arribat a caracteritzar durant molts anys per ser perfectes per agafar-se un Pont i gaudir dels útlims dies de Platja, muntanya o per allargar les vacances un dies més.

Potser per la gent més gran i de mitja edat la Festa Major continua sent un Pont perfecte, però per altra banda les generacions de joves actuals i les que van viure la dècada dels 90, la Festa Major és una data subratllada al calendari des de molts mesos abans de la seva celebració. No tenir festa de la feina o haver de fer un examen de la Universitat durant els dies pròxims a l'últim cap de setmana d’agost pot suposar un drama de gran envergadura. ¿Quina és la causa clara d'aquest fet? Té nom i cognoms, Festa Major Alternativa.

L'organització de macroconcerts amb artistes de l'escena musical espanyola durant els última anys de la decada dels 80 va suposar un canvi de mentalitat en l'organització de la Festa Major, en són un exemple els concerts de Joaquin Sabina l'any 1988, Mecano el 1989 i Victor Manuel i Ana Belen l'any 1990. Aquesta oferta impulsada per l'entitat Ma'm's no tenien perquè agradar ni arribar a tothom, de fet segurament aquesta és una de les causes principals que van precipitar l'aparició d'alternatives i nous formats dins la Festa Major.

Per altra banda, la Festa Major de Manresa també pot fer dentetes de ser la pionera a tenir una Festa Major Alternativa. L'any 1992 els diversos sectors de l'Esquerra Independentista de Manresa van encetar el que ara sembla que no tingui fre. L'Alternativa de Manresa va començar deixant marca i diverses poblacions del país han anat seguint els seus passos (Sants, Gràcia, Vilafranca,...).


La Festa Major de Manresa ha sofert canvis però aquests no han estat ni precipitats ni radicals, si més no sobretot en els últims anys. Des del meu punt de vista, del programa d'activitats de "l'oficial" sempre se'n ha salvat poca cosa. A sobre, aquests pocs actes dels que se'n podria treure suc els veig abandonats i desvirtuats. La imatgeria de la ciutat compte amb figures d'una gran importància, els Gegants vells daten del 1840, els Nans Vells del 1852, de les dues figures hi ha informació de l'existència d'exemplars més antics encara. Per altra banda, hi ha altres figures històriques de la imatgeria que es van perdre i amb els anys s'han anat recuperant gràcies el Correfoc i a la Colla Gegantera. Cal fer referència a l'Àliga, al Drac, el Bou i a la Mulassa. De l'Àliga antiga ja se'n parlava l'any 1593, el Drac símbol de les antigues creences paganes sotmeses pel Cristianisme, es desconeix la data exacte de la seva aparició a Manresa però de l'any 1597 es conserven unes factures de pirotècnia que ja parlen d'aquesta figura i també de la Mulassa, de la qual no es conserva cap referència clara que expliqui com era físicament. Totes aquestes exepte les figures del correfoc tenen un paper força marginal i lligat a actes institucionals amb poc pes. Potser cal reactivar-les i fer-les despertar, són imatges que ens han de fer sentir orgullosos de ser manresans, no n'hi ha prou amb fer-nos alucinar quan teníem quatre anys.

El Correfoc tot i no ser centenari ha arrelat amb força a la societat manresana, per aquest motiu penso que es mereix un capítol a part.

Bona Festa Major! I ens veiem per l’Alternativa!

Llegendes urbanes manresanes

¿Què seria de Manresa sense la imaginació col·lectiva? Les llegendes urbanes poden ser veritat o mentida, la part més autèntica és que segurament mai sabrem si són certes, falses o manipulades per la imaginació de desenes o centenars de persones.

La Mina a Manresa. Fa un parell o tres d'anys va arribar a les meves orelles que hi havia un pla urbanístic de la Generalitat que preveia el trasllat del barri metropolità de La Mina cap al Bages. La ubicació que es comentava era entre la pujada Roja i la zona dels Trullols. Durant aquell estiu el rumor va córrer, com la pólvora, per tots els racons de la ciutat.

La Quica. ¿Què faria Manresa sense la Quica? Les llegendes urbanes sobre aquesta dona de ben segur podrien omplir les pàgines d'un llibre. Aquí us deixo a vosaltres recordar les mil històries que Manresa va fer voltar pels seus carrers i carrerons.

L'alcalde borratxo. Fa uns anys es deia que era molt habitual veure un exalcalde de la ciutat anar més tort que el campanar del monestir de Santa Clara. Se sentia dir que se'l podia veure sovint sortint de Cal Manel i travessant el semàfor de Sant Domènec (el que parlava) fent més esses que una serp en plena solana d'agost sota un rostoll del camí vell de Rajadell.

El Pakistanès de les flors. Segons semblava, aquest és l'únic pakistanès que viu a la nostra ciutat però ull! Segons l'última llegenda urbana que m'ha arribat a les orelles, tot plegat podria ser un engany, una autèntica farsa! El nostre estimat venedor de flors durant les nits manresanes no és manresà sinó que ve de Barcelona amb l'últim tren de la nit i marxa amb el primer del matí ¿qui ho havia de dir no? Qui sap, potser només és una llegenda urbana.

Manresa, la ciutat subterrània. Una de les més antigues que recordo és la que deia que Manresa tenia una ciutat subterrània. El fet amb el qual es basaven els seguidors de la teoria, possiblement, era l'existència del carrer del Balç. També s'havia arribat a dir que hi havia un curiós entramat de passos subterranis que connectaven diversos edificis emblemàtics de la ciutat, de la Seu a l'Ajuntament i cap a la Torre Santa Caterina. Sento desil·lusionar als més imaginatius però això sí que és una autèntica llegenda urbana no real, un article del Regió7 (¿o era el Pou de la Gallina?) va parlar amb diversos geògrafs i historiadors que van acabar desmentint aquesta possibilitat.

Les xeringues de Crist Rei. La que ve ara, més que una llegenda urbana és una anècdota curiosa i sobretot graciosa. Suposo que alguns de vosaltres la recordareu. Un bon dia, Manresa es va llevar amb una estranya portada del diari Regió7. El titular anunciava que sota un balcó de la plaça de Crist Rei havien aparegut xeringues clavades. L'article informava que la Policia ja treballava en el cas i que aquest estrany fet havia preocupat força a les autoritats. Per a ser més exactes, si us coneixeu Manresa,  aquest fet va passar sobre les finestres laterals de la Caixa Catalunya, on és força habitual veure joves asseguts. Dies després, amb un article força més reduït informava als lectors que el que s'havia clavat sota el balcó d'aquell edifici realment no eren xeringues sinó aquelles conegudes gormanderies fetes de petites barretes de gelatina vermella. No se si sabeu quines vull dir però ja us puc ben assegurar que a la meva època d'institut era molt habitual veure-les enganxades als sostres de les aules.

Aquesta és la primera edició d'aquest recull de llegendes urbanes manresanes. Si vols que el pròxim  cop parli d'alguna història que em pugui passar per alt a mi i no a tu et convido que participis en el recull i m'escriguis a adriaroca@gmail.com . També pots deixar un missatge al final de l'article si ho prefereixes.

Apa doncs! Qui té imaginació, amb quina facilitat treu del no res un món. (Adolfo Bequer)

Entre elefants, rinoceronts i hipopòtams

Cap a l'any 1957 es van trobar al Tossal dels Cigalons de Manresa les restes d'una antiga espècie germana dels elefants actuals, l'Elephas antiquus d'uns 100.000 anys d’antiguitat. Posteriorment, cap a l'any 1960 al Puigberenguer es van descobrir restes d'un espècimen encara més antic, l'elephas meridionalis d'uns 300.000 anys. A part d'aquest, en aquest indret també es van deixar trobar restes de Hippopotamus major i Rhinocerus etruscus.

¿Què vol dir això? Doncs que cap a l'època en la que els Sapiens i el Neandertals es van separar, la nostra estimada comarca estava plena (com a mínim) d'antics elefants, rinoceronts i hipopòtams ¿Què hauria passat si aquests no haguessin desaparegut del Bages per culpa dels diversos canvis climàtics i glaciacions? ¿Ara tindríem al bell mig del Suanya un immens hipopòtam refrescant-se? A veure qui tindria els pebrots d'anar-hi a fotre una carretera per allà al mig ¿Podríem veure un rinoceront menjant-se les fulles dels arbres de la nova plaça Major, Gispert o Valldaura? ¿Arbres a Manresa? Segur que no, si alguna cosa es podria menjar el nostre estimat rinoceront són les ombrel·les de les terrasses del bar Toni's ¿Podríem anar al parc del Castell a donar cacauets als elefants? La resposta és sí, però abans hauríem de trobar lloc per aparcar, encara que sigui a la zona blava el més probable és que surti més econòmic que anar al ZOO de Barcelona.

De ben segur que si els nostres antics amics haguessin sobreviscut, Manresa hauria estat la sensació mundial de segles i mil.lenis. Només cal fer un cop d'ull a la història i veure el ressò que va tenir Anibal amb els elefants portats de l'Àfrica que van travessar mitja Europa per atacar l'imperi Romà durant les Guerres Púniques. Encara hi ha pobles dels Pirineus que es disputen el fet de tenir el camí per on van passar aquestes trompes amb un animal al darrera.

La Manresa dels elefants i el rinoceronts sortiria a tots els llibres de història i guies turístiques. Jo ja veig el lema, Manresa el cor (i la selva) de Catalunya. El Safari del Bages visitaria amb immensos 4x4 una estranya muntanya sense arbres ni vegetació cap a la zona de Sallent (actualment conegut com el Runam salí de Sallent) Allà s'hi podrien trobar els antecessors de l'antic lleó que ja hi havia hagut fa uns anys a la famosa estació de servei amb aquest nom a la recta de Sallent (fet real). Sincerament preferiria milers de vegades tenir la zona plena de lleons que d'assassins del medi ambient com tenim avui en dia.

Tot això és fantasia suposo que ho heu notat. Ara bé, si voleu visitar un dels ullals d'elefant que es van trobar al Puigberenguer ho podeu fer al Museu de Geologia Valentí Masachs de la UPC.

Au, Prou sal! i una mica de licor de coco!