dissabte, 14 de juliol del 2012

No vull pagar!


No és d'estranyar que els catalans estiguem farts d'aquell veí de dalt, president de l'escala i mal educat que quan no el veiem ens roba els tomàquets de l'hort, es pensa que casa nostra és casa seva i que dóna per fet que té tot el dret del món a robar-nos el diari de la bústia o a xuclar-los els megabits del router. Fins i tot, depèn de com, fa la sensació que li molesta que no celebrem les victòries del seu equip o s'enutja si la sonoritat de la nostra parla no li sembla prou cristiana. La veïna xafardera, és aquella que davant nostre critica al veí malcarat i ens ven el número tot dient que li recordem a ella mateixa quan era jove i que estem fets de la mateixa pasta però després, a la nostra esquena, ens deixa a l'alçada del moc d'una euga amb infecció a les vies respiratòries i sempre serà submisa al poder del president. 

És sabut que el veí malcarat, amb el suport de la veïna xafardera, fa anys que ens cobra un suplement als veïns del segon pis per utilitzar l'ascensor que no és cobrat a la resta de pisos. Quan un n'està fart que li prenguin el número, opta per buscar una solució al conflicte i de bones maneres envia el veí a pastar fang. Està clar que dia d'avui encara no hem arribat a aquest punt però sí que és cert que després de quedar-nos sense els tomàquets, els pebrots ja comencen a estar ben madurs i a punt d'explotar. Una mostra d'aquest accés de mida dels vegetals és la campanya contra els peatges que ha servit per a deixar en evidència que a casa nostra, el tracte servit pels que manen no és igual que a altres bandes, i això, a vegades,  només se soluciona amb una casa nova i sense veïns. 

Ara bé, protestar pel cobrament dels peatges no és cosa nova i a casa nostra també ha estat motiu de conflicte en el passat. Si ens situem en un dia com avui del segle XVI, en aquesta mateixa comarca ens trobarem que no existia ni Abertis ni Autema ni els Ferrari Testarrossa però si que serem capaços de localitzar-hi un dels primers fenòmens d'insubmissió al cobrament de peatges al més pur estil No vull pagar!. La ciutat de Manresa,  cobrava a tots aquells que tinguessin la intenció de travessar el riu Cardener utilitzant el Pont Nou o el Pont Vell, a través de l'impost de pontatge, molt habitual als territoris de la corona catalanoaragonesa de l'època. Això va molestar exageradament al conegut bandoler Pere Planes que l'agost del 1514 va amenaçar de mort a tots els manresans i manresanes. Aquest fet va tocar la fibra dels nostres avantpassats que no van tardar a mobilitzar el sometent que es va encarregar de capturar, executar i esquarterar el malfactor per després exhibir-ne les diverses parts a les entrades de la ciutat. S'ha de dir que en aquest cas, el Pere Planes no era com el simple conductor que li molesta pagar al peatge de Sant Vicenç sinó que era conegut a l'època pels seus actes vandàlics o criminals. Fets que per cert, no seré pas jo qui jutjarà. Ara bé, en aquesta història no sabria pas dir qui és el president de l'escala malcarat i qui el pobre ase que rep els cops. Amb la veïna sí que ens posarem d'acord, oi? 

Turisme de borratxera a la manresana


Diuen que Manresa fa fàstic, és bruta i que és lletja, que hi ha molts cotxes i pocs aparcaments. Diuen que qui va urbanitzar Manresa ho fa fer mentre pensava en mil coses abans que en la seva feina, que els manresans som de lo més tancats i antipàtics del que qualsevol es pot trobar voltant pel planeta, que hi fa molt fred i que mai neva, que la depuradora de Manresa tuf des de Castellgalí, que mai hi ha festa i que no tenim turistes ni que els hi paguem l’allotjament.

Porto pocs dies fora de casa però us puc ben assegurar que trobo a faltar aquests tòpics com un desesperat. ¿Algú ha fet l'exercici de visualitzar l'entrada del Parc de la Seu (o qualsevol altre) com si fos un centre turístic d’alt nivell? ¿Us la imagineu plena de turistes amb les gravadores de vídeo a una mà i la camera de fotografiar a l’altra?¿Xancles amb mitjons, gorres amb la visera plana i la pell vermellosa per culpa de l'excés sol? ¿Quioscos d'aquelles a on hi pots trobar des dels gelats d'una famosa marca fins a xufles humides dins d'una bossa estreta i allargada? ¿Ampolles d'aigua a 2 euros i mig o llaunes de refrescos també a preus desorbitats? ¿Guies turístics d'aquells típics de debò, amb l'altaveu i l'expressivitat carrinclona i d'actor que mai serà admès a l'Institut del Teatre? Me'ls imagino portant una samarreta amb el lema I Love Manresa amb una fava recordant el nostre estimat Avalot de les Faves al més pur estil poma novaiorquesa.

Fantasiejant amb el turisme de borratxera manresà també m’imagino un parc aquàtic a la zona de Can Font (s’havia arribat a plantejar seriosament fa uns anys). Com s'anomenarien els seus tobogans? La Sèquia splash? La piscina d’onades de l’Agulla? Val més que no, segur que el turistes preferirien noms estrangers com Water Full o el Kamikaze. ¿Què hi pot haver millor per a la masia de Can Font que un autèntic restaurant fast-food amb plat estrella inclòs? Ja ho veig! Les paelles congelades i les magnífiques i tant nostrades gerres de sangria formarien part d'aquest apreciat menú.

Seguint amb l’esperit imaginatiu no podria faltar l’explotació turística del Passeig, una autèntica rambla sense res a envejar a la de Barcelona. Un Passeig ple de botigues xiques i estretes destinades al món del souvenir. Clauers amb la fotografia de la família reial, gots de xarrup amb el logotip del brau, samarretes d’imitació de la selecció espanyola,... ¿Tindrien també samarretes d’imitació del Bàsquet Manresa? Tovalloles amb la cara del Chichi Creus per a lluir al parc aquàtic, no hi podrien pas faltar.

Ara bé, si una cosa es podria explotar d’allò més bé a la Manresa turística és la Festa Major. El Correfoc ompliria les places i els carrers al més pur estil San Fermin a Iruña o les Falles de València. Com a gran festa que seria, es voldria crear una beguda típica que només s’utilitzaria per l’ocasió ¿Què tal unes Aromes de Montserrat amb Orujo, o potser millor amb el Rioja més tirat de mercat? Ja veig a l’Ajuntament amb la gran necessitat de crear una immensa plaça de bous per tal de recollir la gran quantitat d’espurnes de foc que els anys abans ja havien socarrimat les magnífiques tovalloles dels turistes amb les cares dels jugadors històrics del Bàsquet Manresa als balcons dels centenars d’hotels, hostals i pensions de mala mort que omplirien els carrers del Barri Antic.

Volem una Manresa així? Jo no, prefereixo la pudor horrible de la depuradora abans que els guiris davant la Seu. Friso per retrobar les pujades i baixades, els carrers amb cul de sac i les voreres de barrufet abans que trobar-me a tots els restaurants els cartells publicitaris de la Paellador i pamflets anunciant els preus econòmics de les gerres de sangria amb milers de glaçons per enganyar al personal. Vull una orxata de la Xixu, comprar bacallà al carrer Sant Miquel, llegir el Regió7, el Pou de la Gallina i fer una bona cervesa al Quimet (tot i que els seus preus si que semblen ser els d’un establiment situat a primera línia de mar). Vull retrobar els personatges mítics de la ciutat que em recordin que he de pagar si vull seure a les cadires del Passeig. Vull intentar anar a la Biblioteca i trobar-la tancada com sempre passa quan la necessites. Vull llevar-me amb el camió de les escombraries a altes hores de la matinada, avorrir-me com el que més al mes d'agost. Necessito seguir patint cada cap de setmana amb els partits de bàsquet amb l’equip amb el pressupost més baix de la lliga, que em tanquin tots els bars a les 3 i que si tot i això vull seguir la festa hagi de pagar una bona quantitat de calers i que m’obliguin a vestir-me com dicten les últimes tendències de la moda. Tot i això, i més que mai, sóc un manresà orgullós ¿Tinc tendències masoquistes? Potser sí, però manresà i orgullós de tot cor, que vinguin els de Vic a molestar amb les vegueries que ens els mengem amb patates, o millor, amb el nostre plat tradicional, el magnífic bacallà a la manresana, ¿deu ser que fa anys pel Cardener s’hi podien trobar bacallans?

Benvinguts i benvingudes al primer dia de Cal Quinze. Millor buscar a fora el que no voldrem mai a casa. Visca les vacances!

Juliol del 2008