dimarts, 16 de setembre del 2008

Maranello Ferrari, Manresa PTV


Cap als anys 20, a Maranello (Itàlia) va aparèixer una gran empresa de fabricació d'automòbils. Ferrari ha anat creixent de dècada en dècada passant a ser un autèntic referent de l'automobilisme, tan pel que fa als vehicles de luxe com en els de competició.

Durant els anys cinquanta, va aparèixer a Manresa el que seria en aquella època una autèntica sensació, el PTV. Fou un vehicle ideat, construït i distribuït des de la nostra ciutat. L'empresa Automòbils Utilitaris SA (alguns la coneixereu millor pel seu nom actual, AUSA) era la responsable d'aquest vehicle. Durant els anys, AUSA va anar presentant diversos models del seu PTV, el Ballena, el Coca, el descapotable, la furgoneta i el 400. L'aparició del mític 600 de la SEAT va suposar la desaparició del PTV i dels automòbils fets per petites empreses.

Què hagués passat si el nostre estimat PTV no només hagués venut uns pocs milers de vehicles per tot l'estat espanyol? Us podeu imaginar l'automòbil manresà a l'alçada d'un Lamborghini Jalpa, o d'un Ferrari F400? Jo ja veig el PTV Ballena amb la seva magnífica carrosseria super mega lluent i on es podria veure clarament reflectida la imatge de l'hostessa amb banyador que reclamaria l'atenció dels visitants de tots els salons de l'automobilisme del món. En el fons, el PTV pot ser el reflex de la nostra ciutat, una gent amb ganes de menjar-se el món en molts sentits però amb un sentiment brutal que el veí la té més grossa. De fet, amb el PTV aquest paral.lelisme hi té força joc i més tenint en compte les dimensions d'aquest petit cotxe.

Si Manresa fos la capital de l’automobilisme gràcies al gran impacte que hauria suposat per al món els diversos models del PTV, ara ens podríem veure reflectits a la wikipedia com el bressol irrefutable del món del motor. Montmeló mai hauria estat conegut per mig món per ser el municipi que posseeix un gran circuit sinó que ho seria pel fet de tenir una bonica església romànica (que la té), ja que el circuit de Catalunya seria situat, sense cap mena de dubte, al nostre estimat Congost, a tocar d'una coneguda fàbrica de pneumàtics. Si fos així, podríem estar ben tranquils, ja que la fàbrica de la Pirelli no correria perill de ser descentralitzada ni hi hauria cap treballador amb la soga al coll com alguns estan avui en dia. De ben segur que la direcció de l'empresa no dubtaria gens en instal·lar a Manresa la seva seu mundial.

D'altra banda, si tot aquest tema del circuit del Congost no hagués aconseguit arribar a bon port a causa de la falta d'espai a la zona, una altra opció a tenir molt en compte seria la possibilitat de fer un gran circuit urbà al més pur estil Mònaco. De corbes, carrers estrets i mal indicats, pujades i baixades i altres obstacles en tenim un munt i farien del centre de Manresa un lloc perfecte per aquest tipus de prova, o potser millor, per a gravar-hi concursos al més pur estil Humor Amarillo. De fet, està clar que l'única via mínimament recta, la carretera de Vic o la de Cardona, serien destinades a aquelles curses d'automòbils ultraràpids que acaben traient un paracaigudes per a frenar-se.

Fantasia sí, però tot i això, el PTV va marcar un abans i un després per a la ciutat i pel món de l'automobilisme català. Actualment, aquest vehicle està ben valorat i considerat una autèntica peça de museu. Llàstima que els seus creadors tinguessin la mala bava de posar Ausa al nom de la seva entitat, segurament una de les empreses manresanes que han arribat més lluny. Pels que no ho sapigueu, Ausa és el nom que rebia la zona de Vic durant l'època dels Ibers i de l'ocupació romana. Hauria estat millor fer referència als Lacetans, no?

(imatge de la web del PTV, http://www.microptv.com)

dimecres, 3 de setembre del 2008

Les segones llegendes urbanes manresanes


Reprenem el recull de les llegendes urbanes més nostrades. Vull agrair a tothom que ha participat en la recol·lecció d'aquesta segona edició.

La Mina a Manresa un altre cop. El veí del 2n 2a ens explica que el rumor del trasllat del barri barceloní de la Mina a Manresa va sofrir diversos canvis que l'han portat a dividir-se en històries diferents. Una d'aquestes deia que realment només estava prevista l'arribada algunes d'aquestes famílies d'aquest barri i que serien allotjades a la Torre Blanca del barri de la Parada (si no m'equivoco l'edifici construït per CCOO).


L'assassinat de la Casa de la Culla. El veí espia també ens recorda una de les llegendes urbanes manresanes per excel·lència, el cas de la mort dels masovers de la casa de la Culla. El crim va generar diverses teories i versions per explicar els fets. Des de llavors, hi ha qui diu que prop de la llar de foc de la casa hi passen coses estranyes. Imaginació? Segurament.

Lenin visita Manresa. El veí Adam ens recorda la història de la curta visita a la nostra ciutat de l'home que va marcar un abans i un després en el rumb de la història contemporània. La gent més gran del Barri Antic explicava que fa uns anys, durant l'exili del dirigent bolxevic abans de la Revolució d'octubre, gaudia d'una bonica i interessant ruta ferroviària entre Barcelona i Saragossa. Per causes desconegudes, qui sap si una avaria, el tren es va aturar a la nostra ciutat i el nostre personatge es va deixar veure per Manresa. Deien que va matar les hores a la Bodega Tomàs, al costat de l'actual restaurant El Vermell. Anys més tard, després de la Revolució soviètica els qui van compartir la barra de la bodega amb ell el van reconèixer als diaris tot dient que aquell era l'estranger que havia visitat la Bodega Tomàs.

El venedor de mocadors. El Jordi de pis de les Històries manresanes ens mostra una de les altres grans llegendes urbanes manresanes. Sempre s'ha sentit a dir que hi ha algú que coneix algú que ha vist aquest suposat minusvàlid empenyent dempeus al mig d'una pujada la seva magnífica cadira de rodes elèctrica. Al Bloc a Manresa no hi fan res, hi ha tot un article dedicat a aquesta llegenda urbana. D'aquest espai també he pogut recordar que es deia que a part de vendre els seus mítics mocadors també passava altres tipus de substàncies força més nocives. Això sí, per poder adquirir la suposada substància abans havies de fer un senyal especial.

La casa fantasma de la Creu Roja. L'antiga seu de la Creu Roja a Manresa, al carrer Garceran Andreu era coneguda pels rumors que deien que els treballadors i/o voluntaris que feien guàrdia en aquest immoble patien estranys successos: sorolls, objectes que es movien sols, llums que s'apagaven, etc. Em costa de creure però he de reconèixer que encara avui em fa cert respecte passar per allà al davant.