Còpies en el temps

El Maurici té 24 anys, és un manresà de tota la vida. Tot sortint del Congost després de gaudir d'un bon partit de basquetbol decideix, amb el seu avi, anar a fer un mos per la ciutat. Passant pel Passeig, l'avi recorda el solar a on hi havia el Moka "Aquí és a on es celebraven les victòries del Centre d'Esports". Més avall, davant del Kursaal, es queda palplantat "Recoi, qui l'ha vist i qui el veu, aquí ens passavem hores i hores amb la teva àvia gaudint de pel·lícules i espectacles diversos. Diuen que per dins ja no en queda res, quina llàstima". Continuant el recorregut veuen la dona de les cadires "A vegades hi ha coses que no canvien, sembla que hi vegi la mateixa gent de sempre però tot té un últim dia". A la Coloma (la Xixonenca), s'aturen per fer una orxata, aquest cop no seuen a la terrassa, prefereixen estar drets i mirar per la gran finestra per recordar el Frankfurt que hi havia allà al davant i que ara està ocupat per una gran cadena de roba masculina. Sortint arriben ràpid al restaurant, mentre esperen els plats, l'avi explica la història de l'arribada del seu pare a Manresa.

El seu besavi va venir de Torrefarrera, el creixement industrial del segle XIX va suposar que Manresa creixies d'una forma espectacular passant dels 8.494 habitants l'any 1803 als 25.121 de l'any 1898. Des de Lleida, van estrenar la nova línia ferroviària que unia aquestes dues ciutats des del 1859. Primer de tot, es van instal·lar als habitatges que habilitava al Guix la fàbrica a la que va començar a treballar. Un pis minúscul, de colònia. Pocs calers, moltes hores de feina però amb ganes de tirar endavant. Al llarg dels anys i gràcies a les experiències i avenços aconseguits pels moviments obrers en altres països es va arribar a una progressiva millora de les condicions de vida. La família ja es plantejava abandonar la Colònia i baixar cap al centre. Un cinquè pis amb un petit terrat al carrer Nou va ser la seva nova llar. Des del terrat, bones vistes de la Plana de l'Om, també es podia veure una imatge curiosa i sobretot estranya pels manresans de l'actualitat. L’església gòtica de Sant Miquel i la de Sant Pere Màrtir allà a on ara hi ha la plaça Sant Domènec. 

L'avi del Maurici, mentre pren el cafè de després de dinar, amb el dit es posa bé les ulleres, comença a recordar quan ell era jove. La Guerra feia anys que era acabada i sempre havia viscut al carrer Nou. Ara la imatge del terrat era molt diferent. El pare era mort des de feia anys, i la guerra no només s'havia endut aquella imatge de la ciutat, també ho havia fet amb un cosí desaparegut i amb part de la família de Torrefarrera. Mica en mica, la vida avança i l'avi va conèixer l'àvia. Deixant enrera el carrer Nou, una nova vida en un nou barri. Casa nova i fills. Encara recorda aquell dia amb un dels seus fills, el pare del Maurici, al Frankfurt de davant de l'Orxateria parlant també de la família, de Torrefarrera, d’avis i besavis, de pisos i de feines, de morts i de cosins, de comerços que ahir hi eren i avui no, d'equips de basquetbol i de futbol,... En aquell moment però, els papers estaven canviats, el besavi d'avui aquell dia era l'avi, i aquell comerç modern de l'època on servien aquelles salsitxes d'Alemanya, avui és aquell record ocupat per una gran cadena de roba masculina.