diumenge, 17 d’agost del 2008

Llegendes urbanes manresanes


¿Què seria de Manresa sense la imaginació col·lectiva? Les llegendes urbanes poden ser veritat o mentida, la part més autèntica és que segurament mai sabrem si són certes, falses o manipulades per la imaginació de desenes o centenars de persones.

La Mina a Manresa. Fa un parell o tres d'anys va arribar a les meves orelles que hi havia un pla urbanístic de la Generalitat que preveia el trasllat del barri metropolità de La Mina cap al Bages. La ubicació que es comentava era entre la pujada Roja i la zona dels Trullols. Durant aquell estiu el rumor va córrer, com la pólvora, per tots els racons de la ciutat.

La Quica. ¿Què faria Manresa sense la Quica? Les llegendes urbanes sobre aquesta dona de ben segur podrien omplir les pàgines d'un llibre. Aquí us deixo a vosaltres recordar les mil històries que Manresa va fer voltar pels seus carrers i carrerons.

L'alcalde borratxo. Fa uns anys es deia que era molt habitual veure un exalcalde de la ciutat anar més tort que el campanar del monestir de Santa Clara. Se sentia dir que se'l podia veure sovint sortint de Cal Manel i travessant el semàfor de Sant Domènec (el que parlava) fent més esses que una serp en plena solana d'agost sota un rostoll del camí vell de Rajadell.

El Pakistanès de les flors. Segons semblava, aquest és l'únic pakistanès que viu a la nostra ciutat però ull! Segons l'última llegenda urbana que m'ha arribat a les orelles, tot plegat podria ser un engany, una autèntica farsa! El nostre estimat venedor de flors durant les nits manresanes no és manresà sinó que ve de Barcelona amb l'últim tren de la nit i marxa amb el primer del matí ¿qui ho havia de dir no? Qui sap, potser només és una llegenda urbana.

Manresa, la ciutat subterrània. Una de les més antigues que recordo és la que deia que Manresa tenia una ciutat subterrània. El fet amb el qual es basaven els seguidors de la teoria, possiblement, era l'existència del carrer del Balç. També s'havia arribat a dir que hi havia un curiós entramat de passos subterranis que connectaven diversos edificis emblemàtics de la ciutat, de la Seu a l'Ajuntament i cap a la Torre Santa Caterina. Sento desil·lusionar als més imaginatius però això sí que és una autèntica llegenda urbana no real, un article del Regió7 (¿o era el Pou de la Gallina?) va parlar amb diversos geògrafs i historiadors que van acabar desmentint aquesta possibilitat.

Les xeringues de Crist Rei. La que ve ara, més que una llegenda urbana és una anècdota curiosa i sobretot graciosa. Suposo que alguns de vosaltres la recordareu. Un bon dia, Manresa es va llevar amb una estranya portada del diari Regió7. El titular anunciava que sota un balcó de la plaça de Crist Rei havien aparegut xeringues clavades. L'article informava que la Policia ja treballava en el cas i que aquest estrany fet havia preocupat força a les autoritats. Per a ser més exactes, si us coneixeu Manresa,  aquest fet va passar sobre les finestres laterals de la Caixa Catalunya, on és força habitual veure joves asseguts. Dies després, amb un article força més reduït informava als lectors que el que s'havia clavat sota el balcó d'aquell edifici realment no eren xeringues sinó aquelles conegudes gormanderies fetes de petites barretes de gelatina vermella. No se si sabeu quines vull dir però ja us puc ben assegurar que a la meva època d'institut era molt habitual veure-les enganxades als sostres de les aules.

Aquesta és la primera edició d'aquest recull de llegendes urbanes manresanes. Si vols que el pròxim  cop parli d'alguna història que em pugui passar per alt a mi i no a tu et convido que participis en el recull i m'escriguis a adriaroca@gmail.com . També pots deixar un missatge al final de l'article si ho prefereixes.

Apa doncs! Qui té imaginació, amb quina facilitat treu del no res un món. (Adolfo Bequer)

5 comentaris:

Àlex Gómez Ribera ha dit...

Interessant bloc manresà!

La llegenda urbana de la Mina ha donat per molt ja que ha patit diverses mutacions. A mi també m'havia arribat el que dius però també em van arribar un parell d'evolucions de la mateixa. Una deia que finalment no seria un barri sencer sino que només unes quantes families. Aquestes families s'intal·larien a la torre blanca i lletja que han fet al final del barri de la Parada, davant la Salle. Potser era una venjança contra un edifici tant lleig.

Més tard, i coincidint amb la psicosi per la presó de Sant Joan, es va dir que aquella torre blanca acolliria els familiars dels empresonats.

L'únic que se sap es que els que hi viuen són gent corrent i que els acabats constructius són de poca qualitat.

M'ha sorprés la del pakistanés. I jo també espero que sigui mentida això del Kika. Amb alguna o altre li deu haver passat per això.

La llegenda de la Manresa subterrània és tot un clàssic i trobo que té molt encant. El soterranis del carrer Sobrerroca i el carrer del Balç abonen aquesta teoria.

Felicitats i endavant amb el bloc

Àlex

Àlex Gómez Ribera ha dit...

Em vaig deixar de dirque dins la temàtica de llegendes urbanes també en voltaven entorn la casa de la Culla, vora Sant Joan de Déu. Ara ja estàn una mica oblidades però en el seu temps devien tenir molta popularitat. A la casa de la culla als anys 20 es van trobar morts els seus masovers. Els dos van morir amb poc temps de diferència en circumstàncies estranyes. A partir d'això van començar a correr històries que deien que la casa estava embruixada. També es deia que els masovers eren maçons. Històries sortides la mateixa història potser. Ves a saber...

Àlex

Adam Majó ha dit...

Una història que a mi m'havien explicat avis del barri antic ben seriosament: Lenin va estar a la bodega Tomàs (un bar del carrer de les Piques que després es va anomenar l'avi Tomàs i que ara està tancat).
El cas és que el fundador de la Unió soviètica va viure uns anys a l'exili, a Suïssa, i des d'allà es desplaçava pèr tot Europa contactant amb representants del moviment obrer i socialistes varis. No seria tan extrany que s'hagués desplaçat de Barcelona a Saragossa, per la linea ferroviaria de Manresa, que el tren s'hagués aturat una estona i que l'home ho hagués aporfitat per estirar les cames i fer un mos.
A principis de segle XX la Bodega ja existia i el tren també. Sembla lògic que els habituals de l'establiment recordessin la presència d'un extranger i que més tard el reconeguessin al veure la seva imatge als diaris com a líder de la revolució russa.

Jordi Bonvehí i Castanyer ha dit...

un altre mite, postejat amb anterioritat a www.manres.blogspot.com

és el del gitano de cadira de rodes que ven mocadors, moltes veus manresanes afirmen que camina tranquil·lament...

JORDI BONVEHI

Striper ha dit...

La Quica va patir un parells d'accidents pro no la van tirar de cap pont.Un copli vaig dedicar un post aqui tens l'enllaç.

http://dhistories.bloc.cat/post/11813/172576