No vull pagar!

No és d'estranyar que els catalans estiguem farts d'aquell veí de dalt, president de l'escala i mal educat que quan no el veiem ens roba els tomàquets de l'hort, es pensa que casa nostra és casa seva i que dóna per fet que té tot el dret del món a robar-nos el diari de la bústia o a xuclar-los els megabits del router. Fins i tot, depèn de com, fa la sensació que li molesta que no celebrem les victòries del seu equip o s'enutja si la sonoritat de la nostra parla no li sembla prou cristiana. La veïna xafardera, és aquella que davant nostre critica al veí malcarat i ens ven el número tot dient que li recordem a ella mateixa quan era jove i que estem fets de la mateixa pasta però després, a la nostra esquena, ens deixa a l'alçada del moc d'una euga amb infecció a les vies respiratòries i sempre serà submisa al poder del president. 

És sabut que el veí malcarat, amb el suport de la veïna xafardera, fa anys que ens cobra un suplement als veïns del segon pis per utilitzar l'ascensor que no és cobrat a la resta de pisos. Quan un n'està fart que li prenguin el número, opta per buscar una solució al conflicte i de bones maneres envia el veí a pastar fang. Està clar que dia d'avui encara no hem arribat a aquest punt però sí que és cert que després de quedar-nos sense els tomàquets, els pebrots ja comencen a estar ben madurs i a punt d'explotar. Una mostra d'aquest accés de mida dels vegetals és la campanya contra els peatges que ha servit per a deixar en evidència que a casa nostra, el tracte servit pels que manen no és igual que a altres bandes, i això, a vegades,  només se soluciona amb una casa nova i sense veïns. 

Ara bé, protestar pel cobrament dels peatges no és cosa nova i a casa nostra també ha estat motiu de conflicte en el passat. Si ens situem en un dia com avui del segle XVI, en aquesta mateixa comarca ens trobarem que no existia ni Abertis ni Autema ni els Ferrari Testarrossa però si que serem capaços de localitzar-hi un dels primers fenòmens d'insubmissió al cobrament de peatges al més pur estil No vull pagar!. La ciutat de Manresa,  cobrava a tots aquells que tinguessin la intenció de travessar el riu Cardener utilitzant el Pont Nou o el Pont Vell, a través de l'impost de pontatge, molt habitual als territoris de la corona catalanoaragonesa de l'època. Això va molestar exageradament al conegut bandoler Pere Planes que l'agost del 1514 va amenaçar de mort a tots els manresans i manresanes. Aquest fet va tocar la fibra dels nostres avantpassats que no van tardar a mobilitzar el sometent que es va encarregar de capturar, executar i esquarterar el malfactor per després exhibir-ne les diverses parts a les entrades de la ciutat. S'ha de dir que en aquest cas, el Pere Planes no era com el simple conductor que li molesta pagar al peatge de Sant Vicenç sinó que era conegut a l'època pels seus actes vandàlics o criminals. Fets que per cert, no seré pas jo qui jutjarà. Ara bé, en aquesta història no sabria pas dir qui és el president de l'escala malcarat i qui el pobre ase que rep els cops. Amb la veïna sí que ens posarem d'acord, oi? 

Turisme de borratxera a la manresana

Diuen que Manresa fa fàstic, és bruta i que és lletja, que hi ha molts cotxes i pocs aparcaments. Diuen que qui va urbanitzar Manresa ho fa fer mentre pensava en mil coses abans que en la seva feina, que els manresans som de lo més tancats i antipàtics del que qualsevol es pot trobar voltant pel planeta, que hi fa molt fred i que mai neva, que la depuradora de Manresa tuf des de Castellgalí, que mai hi ha festa i que no tenim turistes ni que els hi paguem l’allotjament.

Porto pocs dies fora de casa però us puc ben assegurar que trobo a faltar aquests tòpics com un desesperat. ¿Algú ha fet l'exercici de visualitzar l'entrada del Parc de la Seu (o qualsevol altre) com si fos un centre turístic d’alt nivell? ¿Us la imagineu plena de turistes amb les gravadores de vídeo a una mà i la camera de fotografiar a l’altra?¿Xancles amb mitjons, gorres amb la visera plana i la pell vermellosa per culpa de l'excés sol? ¿Quioscos d'aquelles a on hi pots trobar des dels gelats d'una famosa marca fins a xufles humides dins d'una bossa estreta i allargada? ¿Ampolles d'aigua a 2 euros i mig o llaunes de refrescos també a preus desorbitats? ¿Guies turístics d'aquells típics de debò, amb l'altaveu i l'expressivitat carrinclona i d'actor que mai serà admès a l'Institut del Teatre? Me'ls imagino portant una samarreta amb el lema I Love Manresa amb una fava recordant el nostre estimat Avalot de les Faves al més pur estil poma novaiorquesa.

Fantasiejant amb el turisme de borratxera manresà també m’imagino un parc aquàtic a la zona de Can Font (s’havia arribat a plantejar seriosament fa uns anys). Com s'anomenarien els seus tobogans? La Sèquia splash? La piscina d’onades de l’Agulla? Val més que no, segur que el turistes preferirien noms estrangers com Water Full o el Kamikaze. ¿Què hi pot haver millor per a la masia de Can Font que un autèntic restaurant fast-food amb plat estrella inclòs? Ja ho veig! Les paelles congelades i les magnífiques i tant nostrades gerres de sangria formarien part d'aquest apreciat menú.

Seguint amb l’esperit imaginatiu no podria faltar l’explotació turística del Passeig, una autèntica rambla sense res a envejar a la de Barcelona. Un Passeig ple de botigues xiques i estretes destinades al món del souvenir. Clauers amb la fotografia de la família reial, gots de xarrup amb el logotip del brau, samarretes d’imitació de la selecció espanyola,... ¿Tindrien també samarretes d’imitació del Bàsquet Manresa? Tovalloles amb la cara del Chichi Creus per a lluir al parc aquàtic, no hi podrien pas faltar.

Ara bé, si una cosa es podria explotar d’allò més bé a la Manresa turística és la Festa Major. El Correfoc ompliria les places i els carrers al més pur estil San Fermin a Iruña o les Falles de València. Com a gran festa que seria, es voldria crear una beguda típica que només s’utilitzaria per l’ocasió ¿Què tal unes Aromes de Montserrat amb Orujo, o potser millor amb el Rioja més tirat de mercat? Ja veig a l’Ajuntament amb la gran necessitat de crear una immensa plaça de bous per tal de recollir la gran quantitat d’espurnes de foc que els anys abans ja havien socarrimat les magnífiques tovalloles dels turistes amb les cares dels jugadors històrics del Bàsquet Manresa als balcons dels centenars d’hotels, hostals i pensions de mala mort que omplirien els carrers del Barri Antic.

Volem una Manresa així? Jo no, prefereixo la pudor horrible de la depuradora abans que els guiris davant la Seu. Friso per retrobar les pujades i baixades, els carrers amb cul de sac i les voreres de barrufet abans que trobar-me a tots els restaurants els cartells publicitaris de la Paellador i pamflets anunciant els preus econòmics de les gerres de sangria amb milers de glaçons per enganyar al personal. Vull una orxata de la Xixu, comprar bacallà al carrer Sant Miquel, llegir el Regió7, el Pou de la Gallina i fer una bona cervesa al Quimet (tot i que els seus preus si que semblen ser els d’un establiment situat a primera línia de mar). Vull retrobar els personatges mítics de la ciutat que em recordin que he de pagar si vull seure a les cadires del Passeig. Vull intentar anar a la Biblioteca i trobar-la tancada com sempre passa quan la necessites. Vull llevar-me amb el camió de les escombraries a altes hores de la matinada, avorrir-me com el que més al mes d'agost. Necessito seguir patint cada cap de setmana amb els partits de bàsquet amb l’equip amb el pressupost més baix de la lliga, que em tanquin tots els bars a les 3 i que si tot i això vull seguir la festa hagi de pagar una bona quantitat de calers i que m’obliguin a vestir-me com dicten les últimes tendències de la moda. Tot i això, i més que mai, sóc un manresà orgullós ¿Tinc tendències masoquistes? Potser sí, però manresà i orgullós de tot cor, que vinguin els de Vic a molestar amb les vegueries que ens els mengem amb patates, o millor, amb el nostre plat tradicional, el magnífic bacallà a la manresana, ¿deu ser que fa anys pel Cardener s’hi podien trobar bacallans?

Benvinguts i benvingudes al primer dia de Cal Quinze. Millor buscar a fora el que no voldrem mai a casa. Visca les vacances!

Juliol del 2008

Fish & Chips? Bacallà a la manresana...

Després d'una visita a Andorra, aquell qui hagi volgut descobrir els plats autòctons del principat haurà visitat una típica Borda andorrana per endrapar un civet de porc fer o una escarola amb pedrers d'ànec confitat i bolets. Aquest mateix visitant, si ho desitja, pot repetir l'experiència a Lleida on la gastronomia de ponent li mostrarà la cuina del cargol, fets a la llauna, a la brutesca o a la gormanda, entre altres opcions. Repetint el mateix patró, el nostre amic també es pot desplaçar fins a la costa, per exemple a Vilanova i la Geltrú, on la recerca de la tradició culinària l'introduirà en el món del Xató i la seva coneguda ruta. A la xatonada s'hi trobarà aquella curiosa amanida d'escarola que conté una salsa que recorda a la dels calçots, juntament amb tot això hi trobem l'ingredient teòricament estrella que vincula l'aliment amb l'activitat productiva i tradicional de la zona; el bacallà, i per tant, el peix com a element destacat dels territoris de la costa. Està clar que tot plegat podria ser més tradicional si en comptes del bacallà, el xató fos de sardina, llamàntol o gamba però què hi farem, la qüestió és que la pobra bèstia visqui en remull, i au.

Què passarà si el nostre amic es decideix a visitar Manresa? Doncs que no tindrà més remei que descobrir el Bacallà a la manresana. Un plat de bacallà com el seu nom indica, acompanyat de patates, salsa allioli i un puré de poma cuita. Amb tots els respectes pel gran mestre de la cuina manresana, l'il·lustre Ignasi Domènech, no crec que un plat basat en un producte que no es produeix a casa nostra sigui el més indicat per ser la bandera d'una ciutat que creu en ella mateixa. Desconec si fa segles el Cardener era un riu salat i es podien pescar bacallans des del pont vell.

És molt probable que el nostre amic i visitant es trobi amb un greu problema a l'hora d'intentar consumir el "plat estrella" de la ciutat. És més fàcil descobrir les mítiques escopinyes de la Bodega Andalusa que el suposat plat tradicional, i això que ja em direu, i que em perdonin els de la Bodega, però no se què tenen aquestes escopinyes que les faci diferents a les de qualsevol altra llauna d'aquest producte que es pugui comprar a qualsevol supermercat. Com a manresans i emprenedors se'ns planteja un dilema, arribats en aquest punt, quina és la millor solució per a la promoció de la cuina tradicional de la ciutat? Fem foc nou i busquem el nostre ànec confitat i cargols a la llauna, o bé preferim repescar el bacallà a la manresana i el transformem en una espècie de Fish &Chips a la manresana? Ja m'imagino el passeig ple d'establiments de petit format destinats al nostre nou Fast Food. El peix i les patates ja les tenim... El debat està servit a taula!

CollBaix Airlines

Fa uns mesos vaig descobrir per primera vegada l'Aeroport de Reus. He de dir que em va sorprendre de debò. Dins dels nostre petit país només havia vistat els aeroports del Prat, Palma i Maó. M'esperava trobar un edifici fet a base cargoleres al més pur estil escola públic catalana. Pensava també que tindria un bar com el de qualsevol estació de la Renfe, no cal definir-los, oi?

La realitat però, es trobava força allunyada de la meva fantasia i imaginació. Era un espai en plena remodelació, força atractiu, gran i amb molts serveis. De fet, no és d'estranyar, des d'aquella única i petita pista surten i arriben avions des de varis aeroports europeus i de les Illes Balears. Voleu que us digui la veritat? Sabeu què és el millor de tot això? El gol per l'esquadra que els hi han encaixat els reusencs als seus rivals devla cuitat veïna. ¿Sabeu el goig que ha de fer per algú de Reus ser a Bristol, Frankfurt o Santiago de Compostela i veure en les grans pantalles lluminoses d'informació que el teu vol, a la teva ciutat, porta 3/4 d'hora de retard? ¿Com s'ha de sentir qualsevol tarragoní davant d'aquesta imatge perversa? Sincerament, la meva espera seria molt més amena si pogués gaudir de veure el nom de la meva ciutat a la pantalla en ves de Barcelona. Escoltar per megafonia els últims avisos d'embarcament, remarcant amb intensitat, la ciutat de destí del vol. Mare meva, quin impacte! Aquest so amarg i multilingue que bonic que sonaria amb les lletres de la ciutat de Manresa.

Fa temps que es parla de la construcció d'un aeroport corporatiu a la Catalunya Central. En un principi, aquest només haurà de ser destinat a l'arribada de mercaderies de multinacionals i jets privats per als directius més "pijos" de les empreses més grans que visitin la nostra comarca. Ara bé, el projecte també marca que l'espai on s'ha d’instal·lar l'aeroport ha de tenir espai suficient per a noves ampliacions per acabar esdevenint, possiblement, un aeroport regional, com són actualment el de Girona, Reus i en construcció, el d’Alguaire (Lleida). Per altra banda, la ubicació de l’aeroport de casa nostra encara es desconeix però com us podeu imaginar, de la mateixa forma que tots els temes relacionats amb les competències institucionals de la Catalunya Central són un ball de bastons amb clara intenció de picar als dits. De moment, la més ben situada és Igualada, amb la seva candidatura d'Òdena. Però, com no, Vic no llença la tovallola i fa pocs dies que ha presentat una llista a on hi apareixen possibles terrenys per a la ubicació de l'aeroport a Osona. Per la seva banda, l'alcalde Camprubí també ha deixat ben clar que Manresa no descarta acollir el centre aeroportuari, ara bé, d'espai no en proposa cap clarament.

No sabria pas dir si m'agradaria tenir un aeroport de passatgers als voltants de Manresa (un de només corporatiu segur que no). Segur que porta moltes molèsties de tots tipus, sorolls, gentades amunt i avall, destrucció ecològica, contaminació, etc. Però escolteu, no puc oblidar que jo no em vull sentir com el tarragoní que prefereix anar fins a Barcelona per agafar un vol cap a Europa, pel sol fet de no haver de veure el nom de Reus a la pantalla de la sala d'espera per a embarcar. Quin mal! Us imagineu Vic o Igualada allà? A la pantalla i amb lletres grogues i gegants al costat dels logotip d'AENA? Nooo!

Ens hem de sacrificar, apostar fort per l'aeroport. Per fer punts, fins i tot podríem crear la nostra pròpia aerolínia, ara està de moda! Collbaix Airlines, ja ho veig. Ara bé, per evitar caure en un debat de masses no donarem opció a canviar el nom. No fos cas que els veïns ens passessin al davant. Collbaix Airlines, a diferència de les mítiques "Low coast" disposarà d'un magnífic servei de “càtering”. Menú basat en les exquisiteses de la comarca. Per dinar, bacallà a la Manresa, i per sopar, botifarra amb mongetes de Castellfollit. Tot això, ben amanit amb un bon vi Pla de Bages. Per altra banda, per als trajectes curts, res de caramelets ni xocolatines, aquí el que ven són les ametlles de la llum. Cal esmentar també que les bosses per la vomitera portaran estampat una imatge turística del Correfoc i una de la ruta modernista de la ciutat a les fundes superior dels seients. Per altra banda, res d'ampolles en miniatura de whisky o vodka, a CollBaix Airlines només hi podràs trobar miniatures d'Aromes de Montserrat o de vi ranci. Aquest últim per amortitzar les bosses de vòmits del Correfoc. Els hostessos i les hostesses vestiran igual que les animadores del Bàsquet Manresa. Per acabar, i per als vols llargs, CollBaix Airlines encarregarà a la Disney la confecció d'una pel·lícula d'aquestes d'animació estil Toy Story sobre la tant nostrada llegenda de la Llum. Està clar que hem d’il·luminar la desconeixença  dels forasters, aquest història val moooolt la pena.

PD: Vull deixar clar que em solidaritzo amb totes les accions i campanyes que hi ha o hi poden haver en contra la destrucció del territori, tant a casa nostra com a casa del veí. Aquest article intenta ser còmic i una mica irònic. Ara bé, això no teu el mal que podria arribar a fer veure segons quina ciutat veïna a la pantalla d’un aeroport. Res més.

Amb vistes a ...

Totes les poblacions tenen les seves vistes. Un seguit de característiques visuals que ajuden a vendre o a llogar pisos i nínxols en alguns casos, tela eh? És habitual veure a les revistes d'informació immobiliària la frase complementària de "amb vistes a Montserrat!" "Amb vistes al mar!" "Amb vistes al cul del lleó del ZOO de Berlin". 

A la zona de la costa, això de les vistes és senzill. El que ven amb diferència són les vistes al mar. Ara bé, pel que m’ha arribat, aquesta etiqueta comercial no és exclusiva dels municipis marítims sinó que també ha servit per vendre més d’un i de dos pisos a la ciutat de Terrassa. Diuen que des de varis edificis de la ciutat es pot veure el mar mirant en direcció a la zona de Sant Adrià del Besòs. Que fort, no?

A Manresa en tenim un bon grapat. Sense anar massa lluny, jo mateix, estic escrivint aquest article amb el Collbaix al darrera del meu oridinador. Reconec que amb el nivell de vistes que tenim a la ciutat, la meva és de segona o tercera divisió. Podríem classificar les vistes per categories? Quines són les més valorades? Sense dubte, la que ha servit per vendre més pisos a Manresa ha estat la magnífica i tant nostrada muntanya de Montserrat. La frase, "Amb vistes a Montserrat!" Ha estat de carrer la més utilitzada als anuncis immobiliaris.

Parlant de les vistes a Montserrat, algú amb sentit de la física, geografia, o el que sigui, em pot explicar el curiós efecte òptic que fa que des de segons quin llocs de la ciutat la muntanya es vegi més grossa o més xica? Des de l’avinguda de les Bases de Manresa, a l’alçada de Lacetània, o al Parc de l’Agulla, la muntanya es veu immensa i molt a prop de la ciutat. En canvi, des del barri de Valldaura, al carrer Francesc Moragues, la imatge de la muntanya sembla molt més llunyana. A simple vista, sembla que això es pot explicar emparant-nos amb l’altitud d’un barri respecte l’altre. El primer està prop dels 300 metres sobre el nivell del mar, mentre que el segons passa de puntetes per sobre dels 200 metres. Però, no ho tinc clar. Tinc comprovat que des d’un cinquè pis del carrer Moragues la muntanya encara es veu més xica que des del carrer mateix.

Tot i això, a Manresa també tenim altres vistes mítiques cap a altres muntanyes. A destacar sobretot la dels Pirineus, on hi sobresurten, el Port de Compte, els Rasos de Paguera, el Cadí, el Puigmal o el Pedraforca. També és bonic veure altres cims secundaris com el Montcau al massís de Sant Llorenç del Munt o el Cogulló a Castellfollit del Boix. Per altra banda, no vull que us penseu que em deixo la nostra “estimada” muntanya de residus salins de Sallent, sóc conscient que es veu des de bona part del municipi però no tinc massa clar que hagi servit per vendre gaires pisos.

A Sabadell, com a Vic, el que ven és el Montseny amb Matagalls i el Turó de l'Home. Molt bonics de veure des de Cerdanyola del Vallés després de les importants nevades d’aquest hivern. A Igualada, com bona part del Penedès miren cap a la cara lletja de Montserrat, segur que ells no hi estaran massa d’acord amb que és la cara lletja però és evident que ho és, no? 

TOTS SOM MANRESA!

És trist haver de demanar els calers a les institucions públiques però com deia un gran home, o juguem tots o estripem la barallar. Si el Manresa no ha de rebre ni un duro de la Generalitat, la Diputació o de l'Ajuntament que tampoc en rebin altres equips d'aquest esport o d'altres. Així com a mínim el problema d'uns seria el problema de tots. 

La campanya que es va encetar fa una mica més d'una setmana és iniciativa de quatre joves de Barcelona. El seu objectiu és intentar aconseguir el finançament suficient per salvar el Manresa a través de la venda de samarretes al preu de 10€. De moment, les valoracions són molt positives, i ja s'han venut un nombre important de samarretes a tot al país i  a l'estranger. 

Anys d'Història, de sentiment i de tradició! Manresa és una ciutat de bàsquet (no de kàrtings).

http://www.totssommanresa.com

Còpies en el temps

El Maurici té 24 anys, és un manresà de tota la vida. Tot sortint del Congost després de gaudir d'un bon partit de basquetbol decideix, amb el seu avi, anar a fer un mos per la ciutat. Passant pel Passeig, l'avi recorda el solar a on hi havia el Moka "Aquí és a on es celebraven les victòries del Centre d'Esports". Més avall, davant del Kursaal, es queda palplantat "Recoi, qui l'ha vist i qui el veu, aquí ens passavem hores i hores amb la teva àvia gaudint de pel·lícules i espectacles diversos. Diuen que per dins ja no en queda res, quina llàstima". Continuant el recorregut veuen la dona de les cadires "A vegades hi ha coses que no canvien, sembla que hi vegi la mateixa gent de sempre però tot té un últim dia". A la Coloma (la Xixonenca), s'aturen per fer una orxata, aquest cop no seuen a la terrassa, prefereixen estar drets i mirar per la gran finestra per recordar el Frankfurt que hi havia allà al davant i que ara està ocupat per una gran cadena de roba masculina. Sortint arriben ràpid al restaurant, mentre esperen els plats, l'avi explica la història de l'arribada del seu pare a Manresa.

El seu besavi va venir de Torrefarrera, el creixement industrial del segle XIX va suposar que Manresa creixies d'una forma espectacular passant dels 8.494 habitants l'any 1803 als 25.121 de l'any 1898. Des de Lleida, van estrenar la nova línia ferroviària que unia aquestes dues ciutats des del 1859. Primer de tot, es van instal·lar als habitatges que habilitava al Guix la fàbrica a la que va començar a treballar. Un pis minúscul, de colònia. Pocs calers, moltes hores de feina però amb ganes de tirar endavant. Al llarg dels anys i gràcies a les experiències i avenços aconseguits pels moviments obrers en altres països es va arribar a una progressiva millora de les condicions de vida. La família ja es plantejava abandonar la Colònia i baixar cap al centre. Un cinquè pis amb un petit terrat al carrer Nou va ser la seva nova llar. Des del terrat, bones vistes de la Plana de l'Om, també es podia veure una imatge curiosa i sobretot estranya pels manresans de l'actualitat. L’església gòtica de Sant Miquel i la de Sant Pere Màrtir allà a on ara hi ha la plaça Sant Domènec. 

L'avi del Maurici, mentre pren el cafè de després de dinar, amb el dit es posa bé les ulleres, comença a recordar quan ell era jove. La Guerra feia anys que era acabada i sempre havia viscut al carrer Nou. Ara la imatge del terrat era molt diferent. El pare era mort des de feia anys, i la guerra no només s'havia endut aquella imatge de la ciutat, també ho havia fet amb un cosí desaparegut i amb part de la família de Torrefarrera. Mica en mica, la vida avança i l'avi va conèixer l'àvia. Deixant enrera el carrer Nou, una nova vida en un nou barri. Casa nova i fills. Encara recorda aquell dia amb un dels seus fills, el pare del Maurici, al Frankfurt de davant de l'Orxateria parlant també de la família, de Torrefarrera, d’avis i besavis, de pisos i de feines, de morts i de cosins, de comerços que ahir hi eren i avui no, d'equips de basquetbol i de futbol,... En aquell moment però, els papers estaven canviats, el besavi d'avui aquell dia era l'avi, i aquell comerç modern de l'època on servien aquelles salsitxes d'Alemanya, avui és aquell record ocupat per una gran cadena de roba masculina.

Parlem manresà

"...Agnès, no piquis amb la torreta al cap del Maurici que vaig a llençar el racó..."

Quines són les paraules més nostrades? La forma amb què  utilitzem la llengua les persones de Manresa és diferent que a altres territoris del país. Una de les riqueses del nostre parlar és aquesta curiosa diversitat que dóna originalitat i carisma a la nostra sonoritat. De fet, qualsevol lloc on convergeixen persones de diverses comarques, com pot ser una trobada relacionada amb una afició com el col·leccionisme, penyes esportives o assemblees comarcals de col·lectius socials, polítics i culturals, pot esdevenir un autèntic joc d'intriga. ¿D'on és aquest? Pel seu accent tancat crec que és d'Olot... Doncs jo crec que és de Tortosa, utilitza molt la e...

Sense ni notar-ho, a nosaltres ens pot passar el mateix, la nostra forma d'utilitzar la llengua pot sobtar i de fet sobta a altres persones d'arreu del territori. Nosaltres també podem entrar en la quiniela quan algú s'esforça a esbrinar d'on som. És senzill que ens descobreixin ràpidament? Hi ha parlants que salten a la vista de seguida. Un vigatà canta com una sardina en mig d'una granja d'estruços igual que una solsonina que tot i viure a pocs quilòmetres de casa ja forma part d'un altre bloc dialectal.

Possiblement, una de les paraules insígnia del parlar manresà és el racó. La raó d'aquesta preferència és el fet de ser una paraula en greu perill d'extinció. El racó, com alguns sabreu, són les deixalles. Era molt habitual a casa els avis escoltar la frase "ara vinc, baixo llençar el racó". Encara hi som a temps! Baixem per última vegada les escombraries i recuperem el nostre racó oblidat. Ara però, haurem de diferenciar el racó dels envasos, el del rebuig, el paper i el del vidre.

Potser la paraula més típica que ens diferencia de les altres variants del català central és la torreta. A casa nostra, és el recipient normalment circular on descansen les plantes del nostre terrat. A Barcelona és un test i a Osona una torratxa. A moltes parts del territori, quan els hi diguem torreta entendran que parlem d'una espècie de casa, ni massa gran ni massa petita.

Els pasquins i les empasquinades. Un pasquí és un cartell, una empasquinada és una encartellada, enganxar un cartell amb cola a una paret, vaja. Es veu que tampoc és molt habitual escoltar aquestes paraules avui en dia.

Picar a algú a Manresa (i a altres territoris) no només és rebre la punxada d'un mosquit, o d'algun altre animaló punxegut. Fotre un bon clatellot a algú també és picar-lo, encara que no siguis una abella. Ho sento, no puc digerir la paraula pegar quan ens referim a picar, em sorprèn que s'utilitzi a la majoria del territori del català central.

Una cartellera, a Manresa no només és l'espai on enganxen els cartells del cinema, també és el suro que tenim penjat a l'habitació, a l'estudi, a la classe o a la feina. A altres llocs la nostra cartellera és només el suro, el tauler o la surera.

Per acabar, el nom d'aquest bloc, tot i no ser només un conjunt de paraules territorials també tenen una petita relació amb els antics parlars. Cal Quinze, és com era coneguda antigament la taverna. Es diu que se'n deia Cal Quinze perquè la seva consumició més habitual tenia aquest preu, quinze, vés a saber.

Maranello Ferrari, Manresa PTV

Cap als anys 20, a Maranello (Itàlia) va aparèixer una gran empresa de fabricació d'automòbils. Ferrari ha anat creixent de dècada en dècada passant a ser un autèntic referent de l'automobilisme, tan pel que fa als vehicles de luxe com en els de competició.

Durant els anys cinquanta, va aparèixer a Manresa el que seria en aquella època una autèntica sensació, el PTV. Fou un vehicle ideat, construït i distribuït des de la nostra ciutat. L'empresa Automòbils Utilitaris SA (alguns la coneixereu millor pel seu nom actual, AUSA) era la responsable d'aquest vehicle. Durant els anys, AUSA va anar presentant diversos models del seu PTV, el Ballena, el Coca, el descapotable, la furgoneta i el 400. L'aparició del mític 600 de la SEAT va suposar la desaparició del PTV i dels automòbils fets per petites empreses.

Què hagués passat si el nostre estimat PTV no només hagués venut uns pocs milers de vehicles per tot l'estat espanyol? Us podeu imaginar l'automòbil manresà a l'alçada d'un Lamborghini Jalpa, o d'un Ferrari F400? Jo ja veig el PTV Ballena amb la seva magnífica carrosseria super mega lluent i on es podria veure clarament reflectida la imatge de l'hostessa amb banyador que reclamaria l'atenció dels visitants de tots els salons de l'automobilisme del món. En el fons, el PTV pot ser el reflex de la nostra ciutat, una gent amb ganes de menjar-se el món en molts sentits però amb un sentiment brutal que el veí la té més grossa. De fet, amb el PTV aquest paral.lelisme hi té força joc i més tenint en compte les dimensions d'aquest petit cotxe.

Si Manresa fos la capital de l’automobilisme gràcies al gran impacte que hauria suposat per al món els diversos models del PTV, ara ens podríem veure reflectits a la wikipedia com el bressol irrefutable del món del motor. Montmeló mai hauria estat conegut per mig món per ser el municipi que posseeix un gran circuit sinó que ho seria pel fet de tenir una bonica església romànica (que la té), ja que el circuit de Catalunya seria situat, sense cap mena de dubte, al nostre estimat Congost, a tocar d'una coneguda fàbrica de pneumàtics. Si fos així, podríem estar ben tranquils, ja que la fàbrica de la Pirelli no correria perill de ser descentralitzada ni hi hauria cap treballador amb la soga al coll com alguns estan avui en dia. De ben segur que la direcció de l'empresa no dubtaria gens en instal·lar a Manresa la seva seu mundial.

D'altra banda, si tot aquest tema del circuit del Congost no hagués aconseguit arribar a bon port a causa de la falta d'espai a la zona, una altra opció a tenir molt en compte seria la possibilitat de fer un gran circuit urbà al més pur estil Mònaco. De corbes, carrers estrets i mal indicats, pujades i baixades i altres obstacles en tenim un munt i farien del centre de Manresa un lloc perfecte per aquest tipus de prova, o potser millor, per a gravar-hi concursos al més pur estil Humor Amarillo. De fet, està clar que l'única via mínimament recta, la carretera de Vic o la de Cardona, serien destinades a aquelles curses d'automòbils ultraràpids que acaben traient un paracaigudes per a frenar-se.

Fantasia sí, però tot i això, el PTV va marcar un abans i un després per a la ciutat i pel món de l'automobilisme català. Actualment, aquest vehicle està ben valorat i considerat una autèntica peça de museu. Llàstima que els seus creadors tinguessin la mala bava de posar Ausa al nom de la seva entitat, segurament una de les empreses manresanes que han arribat més lluny. Pels que no ho sapigueu, Ausa és el nom que rebia la zona de Vic durant l'època dels Ibers i de l'ocupació romana. Hauria estat millor fer referència als Lacetans, no?

(imatge de la web del PTV, http://www.microptv.com)

Les segones llegendes urbanes manresanes

Reprenem el recull de les llegendes urbanes més nostrades. Vull agrair a tothom que ha participat en la recol·lecció d'aquesta segona edició.

La Mina a Manresa un altre cop. El veí del 2n 2a ens explica que el rumor del trasllat del barri barceloní de la Mina a Manresa va sofrir diversos canvis que l'han portat a dividir-se en històries diferents. Una d'aquestes deia que realment només estava prevista l'arribada algunes d'aquestes famílies d'aquest barri i que serien allotjades a la Torre Blanca del barri de la Parada (si no m'equivoco l'edifici construït per CCOO).

L'assassinat de la Casa de la Culla. El veí espia també ens recorda una de les llegendes urbanes manresanes per excel·lència, el cas de la mort dels masovers de la casa de la Culla. El crim va generar diverses teories i versions per explicar els fets. Des de llavors, hi ha qui diu que prop de la llar de foc de la casa hi passen coses estranyes. Imaginació? Segurament.

Lenin visita Manresa. El veí Adam ens recorda la història de la curta visita a la nostra ciutat de l'home que va marcar un abans i un després en el rumb de la història contemporània. La gent més gran del Barri Antic explicava que fa uns anys, durant l'exili del dirigent bolxevic abans de la Revolució d'octubre, gaudia d'una bonica i interessant ruta ferroviària entre Barcelona i Saragossa. Per causes desconegudes, qui sap si una avaria, el tren es va aturar a la nostra ciutat i el nostre personatge es va deixar veure per Manresa. Deien que va matar les hores a la Bodega Tomàs, al costat de l'actual restaurant El Vermell. Anys més tard, després de la Revolució soviètica els qui van compartir la barra de la bodega amb ell el van reconèixer als diaris tot dient que aquell era l'estranger que havia visitat la Bodega Tomàs.

El venedor de mocadors. El Jordi de pis de les Històries manresanes ens mostra una de les altres grans llegendes urbanes manresanes. Sempre s'ha sentit a dir que hi ha algú que coneix algú que ha vist aquest suposat minusvàlid empenyent dempeus al mig d'una pujada la seva magnífica cadira de rodes elèctrica. Al Bloc a Manresa no hi fan res, hi ha tot un article dedicat a aquesta llegenda urbana. D'aquest espai també he pogut recordar que es deia que a part de vendre els seus mítics mocadors també passava altres tipus de substàncies força més nocives. Això sí, per poder adquirir la suposada substància abans havies de fer un senyal especial.

La casa fantasma de la Creu Roja. L'antiga seu de la Creu Roja a Manresa, al carrer Garceran Andreu era coneguda pels rumors que deien que els treballadors i/o voluntaris que feien guàrdia en aquest immoble patien estranys successos: sorolls, objectes que es movien sols, llums que s'apagaven, etc. Em costa de creure però he de reconèixer que encara avui em fa cert respecte passar per allà al davant.

Ja la tenim aquí!

Avui farem una pausa del nostre recull de llegendes urbanes manresanes. La causa és més que lògica i legitima, podríem dir que la Festa Major és mereix un reconeixement important i a part de la resta de reflexions. De fet, durant molts anys la nostra festa gran ha deixat molt que desitjar, ha estat al nivell de les festes més fluixes del país (no posaré exemples per no ferir sensibilitats). Els dies de la Festa Major s'han arribat a caracteritzar durant molts anys per ser perfectes per agafar-se un Pont i gaudir dels útlims dies de Platja, muntanya o per allargar les vacances un dies més.

Potser per la gent més gran i de mitja edat la Festa Major continua sent un Pont perfecte, però per altra banda les generacions de joves actuals i les que van viure la dècada dels 90, la Festa Major és una data subratllada al calendari des de molts mesos abans de la seva celebració. No tenir festa de la feina o haver de fer un examen de la Universitat durant els dies pròxims a l'últim cap de setmana d’agost pot suposar un drama de gran envergadura. ¿Quina és la causa clara d'aquest fet? Té nom i cognoms, Festa Major Alternativa.

L'organització de macroconcerts amb artistes de l'escena musical espanyola durant els última anys de la decada dels 80 va suposar un canvi de mentalitat en l'organització de la Festa Major, en són un exemple els concerts de Joaquin Sabina l'any 1988, Mecano el 1989 i Victor Manuel i Ana Belen l'any 1990. Aquesta oferta impulsada per l'entitat Ma'm's no tenien perquè agradar ni arribar a tothom, de fet segurament aquesta és una de les causes principals que van precipitar l'aparició d'alternatives i nous formats dins la Festa Major.

Per altra banda, la Festa Major de Manresa també pot fer dentetes de ser la pionera a tenir una Festa Major Alternativa. L'any 1992 els diversos sectors de l'Esquerra Independentista de Manresa van encetar el que ara sembla que no tingui fre. L'Alternativa de Manresa va començar deixant marca i diverses poblacions del país han anat seguint els seus passos (Sants, Gràcia, Vilafranca,...).


La Festa Major de Manresa ha sofert canvis però aquests no han estat ni precipitats ni radicals, si més no sobretot en els últims anys. Des del meu punt de vista, del programa d'activitats de "l'oficial" sempre se'n ha salvat poca cosa. A sobre, aquests pocs actes dels que se'n podria treure suc els veig abandonats i desvirtuats. La imatgeria de la ciutat compte amb figures d'una gran importància, els Gegants vells daten del 1840, els Nans Vells del 1852, de les dues figures hi ha informació de l'existència d'exemplars més antics encara. Per altra banda, hi ha altres figures històriques de la imatgeria que es van perdre i amb els anys s'han anat recuperant gràcies el Correfoc i a la Colla Gegantera. Cal fer referència a l'Àliga, al Drac, el Bou i a la Mulassa. De l'Àliga antiga ja se'n parlava l'any 1593, el Drac símbol de les antigues creences paganes sotmeses pel Cristianisme, es desconeix la data exacte de la seva aparició a Manresa però de l'any 1597 es conserven unes factures de pirotècnia que ja parlen d'aquesta figura i també de la Mulassa, de la qual no es conserva cap referència clara que expliqui com era físicament. Totes aquestes exepte les figures del correfoc tenen un paper força marginal i lligat a actes institucionals amb poc pes. Potser cal reactivar-les i fer-les despertar, són imatges que ens han de fer sentir orgullosos de ser manresans, no n'hi ha prou amb fer-nos alucinar quan teníem quatre anys.

El Correfoc tot i no ser centenari ha arrelat amb força a la societat manresana, per aquest motiu penso que es mereix un capítol a part.

Bona Festa Major! I ens veiem per l’Alternativa!

Llegendes urbanes manresanes

¿Què seria de Manresa sense la imaginació col·lectiva? Les llegendes urbanes poden ser veritat o mentida, la part més autèntica és que segurament mai sabrem si són certes, falses o manipulades per la imaginació de desenes o centenars de persones.

La Mina a Manresa. Fa un parell o tres d'anys va arribar a les meves orelles que hi havia un pla urbanístic de la Generalitat que preveia el trasllat del barri metropolità de La Mina cap al Bages. La ubicació que es comentava era entre la pujada Roja i la zona dels Trullols. Durant aquell estiu el rumor va córrer, com la pólvora, per tots els racons de la ciutat.

La Quica. ¿Què faria Manresa sense la Quica? Les llegendes urbanes sobre aquesta dona de ben segur podrien omplir les pàgines d'un llibre. Aquí us deixo a vosaltres recordar les mil històries que Manresa va fer voltar pels seus carrers i carrerons.

L'alcalde borratxo. Fa uns anys es deia que era molt habitual veure un exalcalde de la ciutat anar més tort que el campanar del monestir de Santa Clara. Se sentia dir que se'l podia veure sovint sortint de Cal Manel i travessant el semàfor de Sant Domènec (el que parlava) fent més esses que una serp en plena solana d'agost sota un rostoll del camí vell de Rajadell.

El Pakistanès de les flors. Segons semblava, aquest és l'únic pakistanès que viu a la nostra ciutat però ull! Segons l'última llegenda urbana que m'ha arribat a les orelles, tot plegat podria ser un engany, una autèntica farsa! El nostre estimat venedor de flors durant les nits manresanes no és manresà sinó que ve de Barcelona amb l'últim tren de la nit i marxa amb el primer del matí ¿qui ho havia de dir no? Qui sap, potser només és una llegenda urbana.

Manresa, la ciutat subterrània. Una de les més antigues que recordo és la que deia que Manresa tenia una ciutat subterrània. El fet amb el qual es basaven els seguidors de la teoria, possiblement, era l'existència del carrer del Balç. També s'havia arribat a dir que hi havia un curiós entramat de passos subterranis que connectaven diversos edificis emblemàtics de la ciutat, de la Seu a l'Ajuntament i cap a la Torre Santa Caterina. Sento desil·lusionar als més imaginatius però això sí que és una autèntica llegenda urbana no real, un article del Regió7 (¿o era el Pou de la Gallina?) va parlar amb diversos geògrafs i historiadors que van acabar desmentint aquesta possibilitat.

Les xeringues de Crist Rei. La que ve ara, més que una llegenda urbana és una anècdota curiosa i sobretot graciosa. Suposo que alguns de vosaltres la recordareu. Un bon dia, Manresa es va llevar amb una estranya portada del diari Regió7. El titular anunciava que sota un balcó de la plaça de Crist Rei havien aparegut xeringues clavades. L'article informava que la Policia ja treballava en el cas i que aquest estrany fet havia preocupat força a les autoritats. Per a ser més exactes, si us coneixeu Manresa,  aquest fet va passar sobre les finestres laterals de la Caixa Catalunya, on és força habitual veure joves asseguts. Dies després, amb un article força més reduït informava als lectors que el que s'havia clavat sota el balcó d'aquell edifici realment no eren xeringues sinó aquelles conegudes gormanderies fetes de petites barretes de gelatina vermella. No se si sabeu quines vull dir però ja us puc ben assegurar que a la meva època d'institut era molt habitual veure-les enganxades als sostres de les aules.

Aquesta és la primera edició d'aquest recull de llegendes urbanes manresanes. Si vols que el pròxim  cop parli d'alguna història que em pugui passar per alt a mi i no a tu et convido que participis en el recull i m'escriguis a adriaroca@gmail.com . També pots deixar un missatge al final de l'article si ho prefereixes.

Apa doncs! Qui té imaginació, amb quina facilitat treu del no res un món. (Adolfo Bequer)

Entre elefants, rinoceronts i hipopòtams

Cap a l'any 1957 es van trobar al Tossal dels Cigalons de Manresa les restes d'una antiga espècie germana dels elefants actuals, l'Elephas antiquus d'uns 100.000 anys d’antiguitat. Posteriorment, cap a l'any 1960 al Puigberenguer es van descobrir restes d'un espècimen encara més antic, l'elephas meridionalis d'uns 300.000 anys. A part d'aquest, en aquest indret també es van deixar trobar restes de Hippopotamus major i Rhinocerus etruscus.

¿Què vol dir això? Doncs que cap a l'època en la que els Sapiens i el Neandertals es van separar, la nostra estimada comarca estava plena (com a mínim) d'antics elefants, rinoceronts i hipopòtams ¿Què hauria passat si aquests no haguessin desaparegut del Bages per culpa dels diversos canvis climàtics i glaciacions? ¿Ara tindríem al bell mig del Suanya un immens hipopòtam refrescant-se? A veure qui tindria els pebrots d'anar-hi a fotre una carretera per allà al mig ¿Podríem veure un rinoceront menjant-se les fulles dels arbres de la nova plaça Major, Gispert o Valldaura? ¿Arbres a Manresa? Segur que no, si alguna cosa es podria menjar el nostre estimat rinoceront són les ombrel·les de les terrasses del bar Toni's ¿Podríem anar al parc del Castell a donar cacauets als elefants? La resposta és sí, però abans hauríem de trobar lloc per aparcar, encara que sigui a la zona blava el més probable és que surti més econòmic que anar al ZOO de Barcelona.

De ben segur que si els nostres antics amics haguessin sobreviscut, Manresa hauria estat la sensació mundial de segles i mil.lenis. Només cal fer un cop d'ull a la història i veure el ressò que va tenir Anibal amb els elefants portats de l'Àfrica que van travessar mitja Europa per atacar l'imperi Romà durant les Guerres Púniques. Encara hi ha pobles dels Pirineus que es disputen el fet de tenir el camí per on van passar aquestes trompes amb un animal al darrera.

La Manresa dels elefants i el rinoceronts sortiria a tots els llibres de història i guies turístiques. Jo ja veig el lema, Manresa el cor (i la selva) de Catalunya. El Safari del Bages visitaria amb immensos 4x4 una estranya muntanya sense arbres ni vegetació cap a la zona de Sallent (actualment conegut com el Runam salí de Sallent) Allà s'hi podrien trobar els antecessors de l'antic lleó que ja hi havia hagut fa uns anys a la famosa estació de servei amb aquest nom a la recta de Sallent (fet real). Sincerament preferiria milers de vegades tenir la zona plena de lleons que d'assassins del medi ambient com tenim avui en dia.

Tot això és fantasia suposo que ho heu notat. Ara bé, si voleu visitar un dels ullals d'elefant que es van trobar al Puigberenguer ho podeu fer al Museu de Geologia Valentí Masachs de la UPC.

Au, Prou sal! i una mica de licor de coco!

Un altre canvi climàtic és possible!

Diuen que el canvi climàtic provoca el desglaç de les grans masses de gel dels pols. Això ens pot portar cap a un gran augment del nivell de l’aigua del mar. Diuen que les ciutats costeres quedaran abnegades sota la immensitat de la mar. La costa del nostre país es pot veure totalment afectada per aquesta catàstrofe. Tots els centres d’oci turístic dels Països Catalans poden quedar destruïts i plens d’algues i sardines. ¿De què viurà el nostre país si ens quedem sense Barcelona, Lloret i Benidorm? ¿A on aniran a parar els milers d’anglesos i alemanys a fer les seves gerres de litre i a fer gasto en general? A Madrid? No veig la xocolata amb xurros i el bocata calamares com a símbol turístic del sud d’Europa. Això des de casa nostra no es pot permetre! Ens hem de posar mans a la feina i per una vegada a la vida començar a pensar en el futur.

La nostra ciutat es caracteritza per ser un niu d’emprenedors i de gent amb empenta, tenim el millor de cada casa i ofici. Aprofitem-nos d’això! Agafem els millors enginyers de camins, geògrafs i altres especialistes que ens puguin servir. L’objectiu és clar, Manresa ha de tenir platja. La marinada ens refrescarà les nostres odioses nits d’estiu i suavitzarà els freds radicals dels nostres hiverns. L’economia de la ciutat reviurà una època gloriosa que superarà amb escreix l’impuls de la indústria tèxtil que tant va caracteritzar els segles XIX i XX. Els patinets de platja amb tobogan de corba invertida seran un dels màxims pilars en els quals se sustentarà l’economia del nostre Ajuntament. Això i el gran negoci que suposarà el cobrament dels amaraments de vaixells que representaran una nova època de les zones blaves i dels parquímetres tan estimats pels manresans.

¿Haurem de buscar gent que es faci responsable de les guinguetes, conegudes popularment com a xiringuitos? De ben segur que no caldrà, el responsable d’una coneguda discoteca manresana mourà tots els fils d’influències per tenir el monopoli d’aquest sector. No cal que ens preocupem massa per aquest tema, la resta de manresans no hi tindrem res a fer si ens volem enriquir amb els fetges dels altres. Ara bé, si teniu bona planta i feu goig de veure de ben segur que sereu admesos com a cambrers o cambreres dels seus establiments. Per altra banda, si quan us apropeu a un nen plora desesperadament i teniu més múscul que cervell també és més que probable que us doni feina com a vigilants de seguretat perquè atonyineu a qui es passi de llest o perquè expulseu el primer immigrant que volti per la zona.

Com es pot veure a la simulació, el Pont Vell quedarà sota l’aigua, no us preocupeu, està tot calculat. Muntarem l’escola de submarinisme més important del país. Cursets per a totes les edats que visitaran fins a l’últim racó del Pont i l’església de Sant Marc. Què us sembla el Maties Sala i l’Estiarte com a màxims gestors de l’escola?

Manresans, foc nou! Visitem tots en massa el concessionari més proper d’automòbils de marques sud-coreanes, si l’economia ho permet, és recomanable comprar el 4x4 per gros de la botiga i comencem a passejar-nos amb els nous grans cotxes i contribuïm amb el nostre gra de sorra, o millor, amb la nostra gran fumarada negra per aconseguir el nostre gran objectiu! Un altre canvi climàtic és possible!